Lluita eterna

[Un dos i seguit, 3-12-21]

Tot i els greus condicionants amb els quals han hagut de desenvolupar la seva activitat, finalment les colles de competició han pogut completar una temporada escurçada en el temps, però atapeïda de concursos. La cirereta del pastís la va posar, diumenge passat, el concurs-campionat de punts lliures de Sant Feliu de Guíxols, on cal dir que les colles tarragonines hi van fer un molt bon paper.

Ja en farem de valoracions, avui mateix, amb gent que en sap, però ara permeteu-me parlar d’una qüestió potser anecdòtica (o no) que aquesta darrera competició ha suscitat. De fet, sempre hi ha hagut detractors i defensors dels punts lliures, i quan dic «sempre» em refereixo a des de quan tenim notícies de la sardana llarga.

És curiós, perquè entre els comentaris que podem trobar a les xarxes socials sempre n’hi ha que venen a dir coses com que «això no són sardanes», «es desmunta l’esperit autèntic de la sardana» o, fins i tot, que són innovacions que fan malbé «la nostra dansa». Com sempre, totes les opinions són respectables, però he de dir que qui s’expressa d’aquesta manera oblida o ignora que, com ja he dit, els punts lliures, de fantasia o com se’ls vulgui anomenar, n’hi ha hagut des del primer moment,

I, paral·lelament, hi ha hagut qui ha volgut establir normes, decàlegs i, sobretot, ha pretès imposar-ho a tothom com una llei sagrada. Ho ha fet gent molt respectable, segurament carregats de bones intencions, sovint destacats activistes o intel·lectuals. Una croada que ha triomfat, però no del tot, només fins a cert punt, perquè si fem un seguiment de tot allò que s’ha publicat sobre sardanes els últims 150 anys, hi ha una constant: els que insisteixen en les normes i maleeixen els diguem-ne «desviats». I, si hi havia aquesta preocupació constant per mantenir la puresa, això vol dir que seguia havent-hi, en tot moment, molts que s’entestaven a obviar aquelles limitacions.

Que les sardanes s’hagin de ballar en parelles d’home i dona i que no es poden trencar, que als curts els braços hagin d’estar avall, que els passos siguin uns concrets i res més, així com un llarg etcètera, són invents posteriors a la creació de la sardana llarga. En els inicis eren la cosa més normal del món les anelles només d’homes, que les sardanes recollissin músiques de moda del moment i, entre altres coses, que es fessin passos lliures. I, sobretot, si aquella sardana va triomfar i es va escampar per tot el país, va ser perquè era més lliure i desinhibida que el seriós i encarcarat contrapàs o que l’encotillada i monòtona sardana curta.