Els prejudicis, sempre els prejudicis...

[Un dos i seguit, 22-10-21]

Ja fa temps que diverses cobles practiquen la idea que aquesta formació instrumental pot fer molt més que interpretar sardanes i acompanyar esbarts. De fet, des de sempre, poc o molt, s’han fet experiències en aquest sentit, amb moments culminants com el de la cobla Mediterrània i la Companyia Elèctrica Dharma o la Sardanova, a hores d’ara autèntics clàssics de fusió amb una cobla directament implicada.

Però ha estat els últims anys quan s’han concretat més iniciatives d’aquesta mena, amb el festival “Amb so de cobla”, de Palamós, com a gran síntesi i mostrari. Hi ha cobles que han excel•lit en aquest sentit, com la Sant Jordi, la Montgrins, la Marinada i tantes d’altres. Però la desinhibició, l’emprenedoria i l’enginy han implicat cada cop més cobles diferents, com la Ciutat d’Amposta i la Mirantfont reivindicant la jota, La Principal de Tarragona amb l’atípica Formiga & Cigale, la Reus Jove amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i, sortosament, un llarg etcètera.

Una opció que darrerament sembla que té força acceptació és la d’una cobla acompanyada d’una o més veus, generalment de caire líric. És el cas del que ofereixen La Principal de la Bisbal, la Contemporània o la Maricel, entre altres. El cert és que hi ha propostes molt diverses i no sempre amb el ressò que es mereixen… En alguns casos, és complicat que tinguin continuïtat, entre altres coses pel cost que suposa, per exemple, contractar per a un mateix espectacle una cobla, un grup com, posem per cas, la Dharma i tots els equipaments que fan falta.

En general, però, el problema són certs prejudicis i la ignorància sobre aquests riquesa musical que comporta la cobla. I, entre tots, estaria bé procuréssim esbandir-los, aquests prejudicis.

Que no calgui tornar enrere

[Un dos i seguit, 1510-21]

Per fi, la setmana passada vam poder tornar a presentar aquest programa, l’Un dos i seguit, en una situació molt propera a la normalitat: des dels estudis de Tarragona Ràdio, en directe i amb tots els membres de l’equip que van poder venir. Ho vam fer amb mampares de protecció i totes aquelles mesures de prevenció que són habituals a tot arreu, però vam tornar a sentir aquella experiència inigualable de la proximitat física -tot i que mesurada-, de la improvisació, els errors que sempre hi ha, la complicitat... La salsa del directe, en definitiva.

Res a veure, doncs, amb el que havia estat el programa els últims mesos: enregistrant només la veu a casa, fer tot de càlculs per tal que quadrés mínimament el temps d’aquells talls de veu i les músiques i enviar-ho a l’emissora, on la Sílvia feia meravelles per tal que tot quedés prou digne. Les possibilitats tècniques i de temps de tots plegats només permetien que hi intervingués un servidor, en unes sessions fredes i no sempre amb la veu amb prou condicions. Però ho vam fer, mentre fou possible, ja que també hi va haver un temps de mutisme total, i va ser per responsabilitat amb el compromís amb l’emissora i amb els oïdors, molts dels quals ens consta que han seguit el programa, encara que només fos per escoltar les sardanes, ja que l’agenda era ínfima i, per força, poc fiable.

Naturalment, ara, altra vegada a l’estudi i amb els companys, només desitgem el mateix que tothom i en tots els àmbits: que no ens calgui mai més tornar enrere i que acabem de derrotar aquest maleït virus. I que ens seguim trobant a les ones i a les places, és clar!

Resiliència

[Un dos i seguit, 8-10-21]

Ara mateix, costa de creure que potser algun dia podrem portar una vida diguem-ne normal, un cop s’hagi superat tot aquest trauma de la pandèmia. En tot cas, abans que això arribi i quan sí que sembla que moltes coses estan apropant-se cada vegada més a aquest punt desitjat, segur que tenen molta feina els sociòlegs, psicòlegs i tota mena d’especialistes que estudien els fets i els comportaments humans. Entre altres coses, hauran de tractar de treure aigua clara sobre els diferents nivells d’afectació a persones, organitzacions i tota mena d’activitats individuals o col·lectives.

Perquè és evident que, malgrat tot, hi ha activitats tradicionals que han despertat aviat de la letargia obligada, però també s’han anat generant propostes noves i en no pocs casos s’ha evidenciat una capacitat d’adaptació a les circumstàncies realment envejable. Allò de la resiliència, vaja. Sense sortir de l’àmbit de la dansa i la música tradicionals, tot i que fa setmanes ja vaig afirmar convençut que caldrà que passi temps per fer balanç, he de reconèixer que m’esperava que la patacada fos més forta del que es pot veure, d’entrada, pel que fa les entitats, les colles i les cobles.

En general, tot i que el panorama general ens ofereix casos de tot tipus, per poc que es pot, es tornen a fer ballades, aplecs, concursos i concerts; s’enregistren i publiquen més discos que mai; es porten a escena espectacles realment innovadors i, fins i tot, es llegeixen tesis doctorals sobre aquesta música. Insisteixo: en aquest monumental bugada segur que s’hauran perdut molts llençols, però també és cert que, de moment, no dormirem destapats, precisament.

Ha començat el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Memorial Joaquim Tristany

[Un dos i seguit, 1-10-21]

Tot i que enguany ja s’havia fet algun concurs dels anomenats “lliures”, el concurs de Barcelona de diumenge passat va ser molt especial. En una situació de, diguem-ne, normalitat, ja és un concurs de colles sardanistes dels més atractius de l’any, però aquesta vegada es tractava de la primera sessió competitiva de les colles després de l’inici de la pandèmia. S’encetava, així, un Campionat de Catalunya atípic, entre altres coses perquè serà més curt en el temps i en el nombre de concursos, ja que el calendari no permet altra cosa. 

La veritat és que, després de l’aturada total de l’any passat, no s’ha volgut esperar més del que les autoritats i el seny manen, sabent que el temps d’inactivitat massa llarg és el pitjor enemic per mantenir uns col·lectius tant fràgils com les colles de competició.

Diumenge, a més, va ser un dia d’emocions extres: tornar a veure, després d’aquest temps que s’ha fet tant llarg, gent amb qui es comparteixen moltes coses, o veure el recinte ple de colles i públic, encara que amb les pertinents restriccions i mesures sanitàries. Es va poder constatar que, malgrat el paper extraordinari que han fet les xarxes socials durant aquests mesos foscos, no hi ha res com la relació en viu i en directe. 

La festa fou força reeixida, tot i que es va evidenciar que a les colles encara els falta rodatge i, a moltes, sobretot les més joves, els caldrà fer un esforç extra per recuperar dansaires. De fet, hi ha agrupacions que han plegat i altres encara no estan en condicions de sortir a ballar. El pas del temps ens permetrà comprovar, suposo, la magnitud de l’afectació.

Una cosa positiva sí que la podem assegurar: que a les colles de la ciutat de Tarragona no els ha perjudicat tant com es podria haver temut. La veritat és que han pogut tornar a competir a la categoria Gran del Campionat després d’uns anys d’absència i ho fan amb una anella jove, motivada, un nivell realment alt i, sobretot, un potencial encoratjador. Ah! I també torna al Campionat la colla “Dansaires del Penedès”, després de molts anys de limitar-se, voluntàriament, a l’àmbit dels concursos lliures i territorials.