diumenge, 22 de febrer del 2015

Fiscalitat absurda

[Un dos i seguit, 20-2-15]

Déu n’hi do l’enrenou que s’ha generat arran de les noves disposicions fiscals del govern estatal que han comportar fer la vida més impossible a les entitats.  Ara, després que tothom s’hagi hagut d’espavilar per, com a mínim, entendre què passa, com pot afectar-lo i què trons ha de fer, sembla que hi ha una petita marxa enrere. Al ple del Senat del dimarts 10 de febrer el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, en resposta a una pregunta del senador de CiU Ferran Bel, va anunciar que el Govern “reconsiderarà” la desaparició dels supòsits d’exempció tal com es va indicar en la Llei sobre l’Impost de Societats de finals de novembre del 2014.

Naturalment, notícies d’aquesta mena, només susciten escepticisme entre un col·lectiu que, com hem comentat un munt de vegades i, de fet, és prou sabut per tothom, no només treballa per als altres, organitzant activitats de tota mena, no només no té ni possibilitats de posar mà a la caixa, sinó que, sovint, aquesta feina li costa diners. Fins aquest punt arriba l’absurd de la situació. Mentrestant, com deia, les entitats segueixen treballant, acostumades a anar contracorrent, però cada dia una mica més cremades... i amb els calaixos eixuts.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Si fóssim un país culte

[Un dos i seguit, 13-2-15]

Dissabte passat va tenir lloc l’anunciat i ja tradicional concert de la cobla Reus Jove al Teatre Bartrina de la capital del Baix Camp. En aquest cas, però, el qualificatiu de tradicional només és perquè ja ha esdevingut costum que cada any aquesta formació musical organitzi i assumeixi tots els riscos de l’organització d’aquest acte. No ho és de tradicional pel fet que, com acostuma a passar en determinats concerts, el repertori sigui un tornar a escoltar per enèsima vegada els temes de sempre, els èxits segurs i, en definitiva, “allò que demana la gent”.

Res de tot això. Els de la Reus Jove sí que ens van oferir moltes melodies conegudes, però no pas interpretades per a cobla. En la seva presentació, l’ànima de la cobla, l’Eduard Sendra, va repetir no sé quantes vegades que havien assumit el repte d’interpretar amb cobla tot tipus de música. I, efectivament, van oferir no pas tot tipus de música en un concert, cosa impossible, és clar, però sí un aplec de temes que podríem dir-ne “universals”. Van transitar molt per la música clàssica i, finalment, van passar al món del cinema, però sempre amb uns arranjaments hàbils i ben trobats, com els de Josep Maria Bernat, Lluc Vizentini o Esteve Molero, però també fins a tres estrenes del mateix Sendra que s’afegeixen als que havia estrenat la setmana passada a la Selva del Camp i als altres que també porta realitzats en altres projectes. Va demostrar que ha trobat un camí, el dels arranjaments per a cobla, que domina, tot sabent mostrar l’esperit de mentalitats a vegades molt allunyades del conjunt català.

Hi va haver moments esclatants, ja que ens van oferir autèntics caramels, però caramels d’alt nivell, que no ens han de fer oblidar, però, altres peces potser no tant espectaculars, però igualment interessants, com les que requerien la participació dels clarinets solistes, posem per cas.

La única pega: que la iniciativa potser hauria merescut una major atenció per part del públic. L’entrada no era pobre, però sí discreta, massa lluny del ple absolut que hi hauria, sens dubte, en un país culte i segur d’ell mateix.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Mirem de no fer el ridícul

[Un dos i seguit, 6-2-15]

Les singulars circumstàncies per les que històricament ha hagut de desenvolupar-se Catalunya han tingut algunes conseqüències curioses en el caràcter de la gent, o en part dels ciutadans d’aquest país. Sortosament, cada vegada més, ens anem traient del damunt determinats complexos i, com a mínim el poble i part de la classe política, anem tenint clar cap a on cal anar i que no podem quedar-nos a mitges.

Perquè ho dic, això? Doncs perquè encara ara es manifesten determinats tics que no són propis d’aquell país normal que  molts desitgem. Un d’aquests tics és molt probable que aparegui en assemblees com la que a finals de mes tindran els organitzadors d’aplecs de les comarques tarragonines. La fins ara coordinadora d’aplecs, a més de lligar diversos aspectes d’aquest tipus d’activitat, ha d’avançar en la seva conversió en la Federació Sardanista pròpia d’aquesta part de Catalunya i representativa dins la Confederació Sardanista. Com si no hi hagués altres qüestions a tractar, sembla que hi ha un sector obsedit en que la denominació d’aquest ens eviti, de totes totes, incloure el nom de Tarragona. Es proposen eufemismes com Comarques Meridionals i similars, però mai tarragonines, posem per cas.

Que algú propugni una divisió territorial diferent em sembla correcte i, fins i tot, imprescindible. Però allò que no podem fer és obviar la realitat, que, ara per ara, és provincial i amb un nom, malgrat que a algú li provoqui urticària. I, sobretot, allò que hauríem d’evitar és fer el ridícul de canviar un nom tot mantenint el mateix àmbit que no ens agrada. Potser seria millor que dediquéssim aquests esforços a crear el context que ens permeti, als catalans, decidir com ens volem organitzar. Quan això sigui una realitat, ja en parlarem, no us sembla?

diumenge, 1 de febrer del 2015

Ambient “animat”

[Un dos i seguit, 30-1-15]

Aquesta setmana hem constatat, un cop més, que el món de la sardana i la cobla no està exempt de polèmiques que, en ocasions, són especialment virulentes. La que ara ens ocupa potser no la podríem qualificar de virulenta, però sí que ha indignat força especialment els músics i, més específicament, els vinculats als concursos de composició.

A més, és un cas curiós, perquè havíem sentit parlar força de plagis, però potser no tant del que en podríem dir “autoplagi”. Bé, de fet el recentment traspassat compositor Tomàs Gil i Membrado, que era molt de la broma, sabent que molts li criticaven la gran quantitat de sardanes que escrivia, deia que segurament s’havia plagiat ell mateix molts cops sense saber-ho, precisament perquè ja li resultava complicat recordar allò que havia creat.

El cas que s’ha sabut darrerament, però, és singular: un compositor va participar en dos concursos musicals diferents amb la mateixa sardana i els dos els va guanyar o en va ser finalista, cosa que, evidentment, se suposa que no està permesa. Més concretament, les dues peces es diferenciaven només pel nom i per un canvi de tonalitat, una variació important però insuficient per considerar-les obres distintes.

És possible que no hi hagi mala fe en aquest cas, però el cert és que el descobriment ha creat autèntica polèmica a la xarxa. Un afer que recorda el cas d’un músic vallenc que, fa anys, va trobar una sardana a l'arxiu d'un gran músic català ja traspassat. Pensant que era inèdita la va presentar a concurs com a pròpia, però el jurat aviat va descobrir que era un títol prou conegut de Juli Garreta. O el cas més antic de qui va presentar a un altre concurs una sardana pòstuma i inèdita d’Enric Morera, encara que en aquest cas sense robar-li l’autoria. Però, és clar, no es podia premiar un autor mort!

Res, que  sempre hi ha qui procura animar l’ambient!