dijous, 25 de maig del 2017

Resultats enriquidors

[Un dos i seguit, 19-5-2017]

No sé si s’és prou conscient en el món de la sardana i de la cobla –més enllà, encara menys, suposo- del privilegi i el luxe que suposa que grans músics, ja siguin autors, intèrprets o les dues coses alhora, hagin fet aportacions importants a aquest gènere. Noms com Pau Casals, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i, de fet, gairebé tots els noms destacats que ha donat el país, han escrit, poc o molt, per a cobla. Són instrumentistes virtuosos, ferms directors o compositors inspirats que han passat a la història de la música universal, fet que no ha impedit que fessin importantíssimes aportacions al repertori per a cobla.

Aquests dies, dues notícies ens recorden que entre els músics actuals encara segueix ben viva aquesta dinàmica. Per un costat, el destacat director d’orquestra Antoni Ros Marbà ha estat el guanyador del Premi de la Crítica, l’àmbit diguem-ne tècnic del concurs La Sardana de l’Any. És un goig veure com un professional molt ben valorat als millors auditoris del món segueix escrivint per a cobla.

En un sentit diferent, un altre músic també reconegut internacionalment, el flautista Bernat Castillejo, que va començar la seva activitat musical com a flabiolaire de cobla en formacions com la Jovenívola de Sabadell i la Mediterrània i després ha seguit desenvolupant una destacada carrera com a concertista de flauta travessera, ara ha estat guardonat amb el premi Agustí Borgunyó 2017 per a persones o entitats que han destacat per la seva tasca en favor de la música per a cobla.

Dic que és un cas diferent, perquè Castillejo va començar a la cobla i després va accedir al món de la gran música, la música clàssica, on ha triomfat. Això no l’ha apartat, però, de la cobla. Potser sí com a membre fix d’una plantilla, però no com a col·laborador esporàdic de diverses formacions i, sobretot, com a director titular de cobles de primer nivell com la Sabadell o la Mediterrània. També cal remarcar la seva habilitat com arranjador de músiques molt diverses per a cobla. Un cas rellevant però no únic de músic per a cobla que, posteriorment, ha excel·lit en altres àmbits musicals. Quan, en aquesta situació, no s’han desvinculat del tot amb la cobla, els resultats només podien ser enriquidors. 

dimecres, 17 de maig del 2017

Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.

dijous, 11 de maig del 2017

Músics d'ara i del futur

[Un dos i seguit, 5-5-17]

Un aspecte que molts tarragonins ignoren –i, segurament, bona part dels que es reconeixen com a sardanistes- és que a la ciutat de Tarragona és possible estudiar els instruments propis de la cobla: flabiol, tible i tenora. Es tracta de part de l’oferta de l’Escola Municipal de Música, la qual ja fa anys que disposa de la seva àrea dedicada a la música popular i tradicional. Segurament, és més conegut que hi ha sorgit molts i bons grallers, per exemple, però el cert és que també compta amb bons professors d’altres instruments, com ara l’Elisenda Vilarúbias i Maria Antònia Pujol, excel·lents tenores, o el Sergi González, reconegut flabiolaire.

Una bona manera de divulgar aquesta opció que tenen els nostres joves músics és la que hi haurà, un any més, a l’aplec Ciutatd e Tarragona de diumenge, on hi actuarà una bona representació, tant sota el nom de La Cobleta, com comptant amb la col·laboració de la cobla Cossetània.

Fa bastants anys, sembla que hi va haver un intent d’integrar l’ensenyament d’aquests instruments al Conservatori, però sembla que les reticències de part del professorat d’aleshores ho va frustrar. Per sort, a hores d’ara la mentalitat de molts músics ha canviat notablement i no només s’han superat certs prejudicis, sinó que és força habitual que practiquin amb tota naturalitat en diversos i ben diferents tipus de música. D’alguna manera, ja ho havien fet sempre les cobles-orquestres, que en un sol dia poden fer des d’un cercavila al ball, passant per l’ofici religiós, les sardanes o el concert, canviant no només d’estil sinó d’instrumental segons convingui. Actualment, a nivell individual, un músic pot, perfectament, fer música clàssica, jazz, rock, tradicional o la combinació de tot plegat. I el millor de tot és que, en molts casos, ho fan amb moltíssima qualitat.

Diumenge, doncs, tenim una bona oportunitat de donar suport a aquests joves que comencen i que tindran la seva oportunitat de mostrar-se al públic a l’aplec Ciutat de Tarragona, al Parc del Francolí.

dijous, 4 de maig del 2017

Els veterans, competitius

[Un dos i seguit, 28-5-17]

Aquest diumenge comença, a Perpinyà, el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017, i ho fa amb el grup A de Veterans, la categoria que més interès ha aportat les últimes temporades. I no és que la que tradicionalment ha estat considerada la principal, la de Grans, també anomenada Absoluta, hagi perdut emoció. Aquesta començarà la setmana vinent a Figueres, l’actual Capital de la Sardana, i segur que ens farà estar atents al paper de les que fins ara han acaparat els primers llocs i les que els hi voldran disputar.

Però ja hem comentat moltes vegades que la de Veterans ha deixat de ser la categoria, només, de la gent gran que volen passar-s’ho bé ballant en colla i, si pot ser, guanyar algun concurs. Han anat sorgint colles formades, bàsicament, per gent de més de 40 anys que havia estat balladora de colla en la seva joventut i que ara encara gaudeixen d’un estat físic que els ha permès posar-se al dia i obtenir un conjunt prou competitiu. Practiquen allò de la sardana esportiva, en la línia d’aquells que corren o practiquen esports a unes edats temps enrere impensables.

Entre aquestes colles n’hi ha una de la ciutat de Tarragona, la “Toc de Dansa”, que ha estat campiona de Catalunya diverses vegades i, en tot cas, els últims anys ha disputat els primers llocs amb aquesta nova fornada de colles que comentàvem, o colles ja existents que s’han actualitzat convenientment. Diumenge, doncs, seran a Perpinyà, un concurs, d’altra banda, llunyà però atractiu i ben organitzat, encara que amb mala sort pel que fa la climatologia. De totes maneres, ja sigui a la plaça del Castellet o al lloc alternatiu del Palau de Congressos, segur que s’hi podrà veure un bon espectacle on els dansaires de la “Toc de Dansa” hi contribuiran de manera notable.