dijous, 28 de juny de 2012

Horari d'estiu

Atenció!!

A partir d'aquest divendres 29 de juny, i durant els mesos de juliol i agost, el programa "Un dos i seguit", de Tarragona Ràdio, s'emetrà a partir de les vuit del vespre, és a dir, mitja hora abans del que és habitual.

Pel que fa les repeticions, conserven els horaris de sempre: a les 12 del migdia els dissabtes i a les 10 del matí els diumenges.

dilluns, 25 de juny de 2012

Encerts i errors

[Un dos i seguit, 22-6-12]

Ja em perdonaran els oïdors de l’Un dos i seguit, que poden pensar que em reitero en una qüestió tractada no fa pas gaire, però el cas és que l’objecte de comentari d’avui és quelcom nou i canviant a cada moment per pròpia definició: em refereixo a les noves tecnologies, especialment Internet i les xarxes socials, o, més exactament, a l’ús més o menys encertat que se’n fa. I torno a constatar, un cop més, que tots plegats, en realitat, n’anem aprenent i suposo que de la millor manera possible: a base d’encerts i errors.
Escriure al Facebook, per exemple, pot servir per a divulgar les activitats que porten a terme entitats i associacions de tota mena. Això aviat ho han après les de tipus sardanista, que sempre s’han queixat del poc ressò que tenen als mitjans convencionals. I també s’ha vist que pot ser una manera de debatre tot tipus de qüestions. Ja ho hem comentat diverses vegades, però cal tornar-hi: cert personatge anònim ha animat alguns grups de Facebook tot exposant, de manera volgudament barroera, certes mancances, vicis i posicions personals o col·lectives negatives del sardanisme, sobretot des de la perspectiva musical. Però les maneres (l'anonimat, l’atac indiscriminat i el fet de no donar peu al debat) han limitat aquesta iniciativa, i fins i tot han creat situacions delicades. Per dir-ho d’una manera resumida, no és el mateix la ironia fina i alhora directa d’un “Polònia” que certs programes de teleescombraria de determinades cadenes pretesament descobridors de grans o petits afers.
D’altra banda, un exemple positiu d’aquests últims dies ha estat veure com la iniciativa de diversos particulars de divulgar activitats, també per Facebbok, gràcies al diàleg virtual, s’està combinant amb l’agenda del web de la Federació Sardanista, hereva del butlletí que des de fa molts anys s’oferia als informadors i que va saber evolucionar del vell ciclostil a la presència a la xarxa i, per tant, oberta a tothom.

Són dos exemples clars que, a vegades, les coses es fan malament i altres molt més bé. Ara, només cal saber aprendre la lliçó i aplicar-la, és clar.

dimarts, 19 de juny de 2012

Compromís escàs

[Un dos i seguit, 15-6-12]

Aquest dissabte comença el Campionat de Catalunya 2012 pel que fa les colles veteranes. Una categoria on, a diferència del que succeïa anys enrere, quan ni tan sols existia com a tal, hi ha un gran nombre de colles, unes més actives que altres i moltes que no són gaire cosa més que un grup d’amics que, a vegades van a algun concurs.
I que consti que això no ho dic amb cap mena de menyspreu: considero no només que cadascú pot adquirir el grau d’implicació que pugui i vulgui, sinó també que és bo que existeixi aquest conjunt de gent poc o molt organitzat i que no tingui gaires pretensions competitives. O no sempre, perquè podríem trobar no pocs exemples de colles d’aquesta mena que Déu n’hi do quin nivell tenen i més d’una vegada han donat algun ensurt a colles del Campionat. És allò que on n’hi ha hagut sempre en queda, ja que aquestes acostumen a ser colles integrades per balladors amb moltes espardenyes gastades en la seva joventut.

Una altra cosa són les dades que ens diuen que d’anelles adherides a la Unió de Colles Sardanistes i amb un mínim d’activitat de concurs n’hi ha una trentena, però que només cinc d’aquestes s’han inscrit enguany al Campionat. Una proporció que considero pobre i que potser cal entendre com fruit de la por al compromís a anar a uns concursos determinats. Aquests no són gaires, cinc en total, però potser precisament per això esdevé imprescindible assistir-hi. En definitiva, ja fa temps que no només aquí, en el món de les colles, sinó sembla que arreu, hi ha un greu problema de por o al·lèrgia al compromís.

diumenge, 10 de juny de 2012

El futur de la cobla és en els concerts?

[Un dos i seguit, 8-6-12]

No és una qüestió nova, però sembla que darrerament s’està plantejant d’una manera més seriosa i, potser, fonamentada: es tracta de fins a quin punt la música per a cobla té camí a fer, si se li veu futur al marge de la sardana. De fet, ja sabem que a l’origen de les cobles en el format actual aquestes interpretaven tota mena de músiques i que, posteriorment, sovint han acompanyat esbarts, a més de l’extensa –encara que insuficientment coneguda- literatura musical de caire simfònic.
El dilema (o el debat) és, més aviat, sobre si els músics de cobla actuals, que, en bona part, sobretot els més competents, sovint exploren vells i nous camins més enllà de la sardana, doncs si aquests músics més engrescats podrien arribar a sobreviure arran d’una hipotètica desaparició de la sardana, tal i com vaticinen els més pessimistes. O si una notable minva de l’activitat sardanista comprometria la viabilitat de les cobles. Altres, al marge de visions tant apocalíptiques, creuen, en canvi, que la poca cultura musical o, com a mínim, la poca exigència qualitativa de bona part del públic ballador, és una nosa per al desenvolupament del potencial encara inexplorat de la cobla.
Tot això pot sorprendre a molts dels nostres oïdors, però el cert és que el debat, poc o molt, hi és i cal tenir-lo en compte. No sé si anirà per aquí la conferència que el músic Francesc Rius oferirà aquest dissabte a Tarragona, encara que el títol és prou significatiu: “El futur de la cobla està en les ballades de sardanes o en la música de concert?”. En tot cas, ja és positiu que aquesta sigui una iniciativa del Col·lectiu de Compositors de Tarragona, una entitat que fins ara no havia incidit en aquest terreny.

diumenge, 3 de juny de 2012

Posem-nos al dia

[Un dos i seguit, 1-6-12]

Resulta curiós comprovar com les noves tecnologies –penso, sobretot, amb les eines informàtiques que tenim més a l’abast gràcies als ordinadors personals i a Internet, així com les anomenades xarxes socials-, és curiós deia, com ens han obert camins i expectatives noves... però també problemes inèdits fins no fa gaire. A més, ha arribat a ser un tòpic, però cert, que els més joves aviat assumeixen i controlen tots aquests elements, amb molta més facilitat que els de més edat.

A finals dels anys 60, algú va batejar un llibre que va tenir certa repercussió popular, on es pretenia endevinar futurs assoliments de la ciència i la tècnica, com “El planeta de les possibilitats impossibles”. En alguns aspectes em sembla que els autors encara es van quedar curts en les seves hipòtesis.

De fet, observant aquest suggestiu panorama actual, i limitant-nos ara a l’àmbit que ens ocupa en aquest espai, trobem situacions curioses, podem veure com també aquí hi ha diferents nivells d’adaptabilitat o com es van endevinant les creixents i infinites possibilitats que es van plantejant sense solució de continuïtat, sembla. Em refereixo, entre moltes altres coses, a com hi ha qui ha sabut treure partit d’aquestes eines per divulgar allò que fa, uns amb més traça que altres a l’hora de presentar-ho, amb més o menys constància –i, per tant, amb major o menor efectivitat-; veiem com s’han generat debats amb una repercussió abans impensable, com alguns manifesten enginy, altres desvergonyiment, uns tercers il·lusió, altres pocavergonya...

I ens arriben notícies on es diu que, per fi!, sembla que es vol treballar de veritat per coordinar diferents vies de divulgació dels diversos camps de la cultura popular i tradicional tot traient profit d’aquests mitjans que sembla que fins ara no hem sabut aprofitar prou amb la necessària eficàcia.