Amb una mica de sort....

[Un dos i seguit, 26-6-26]

Els aficionats sardanistes tenim a l’abast un munt d’emissores arreu del país que emeten programes similars al que ara comencem. També podem llegir revistes com Som o Unió, aquesta darrera de la Unió de Colles Sardanistes, a banda del renovat web de Som Sardana i tot allò que circula per les xarxes de manera força caòtica. Per als que hi tenen ganes, és a dir, que estan disposats i tenen temps i mitjans per cercar els espais especialitzats mentre trien el gra de la palla, poden estar força ben informats, és a dir, saber realment què passa en el món sardanista.

No és una qüestió menor, ja que sovintegen els comentaris apareguts per diversos mitjans que denoten diversos graus d’ignorància entre els mateixos sardanistes. Són molts els que no saben que es realitzen determinades activitats més enllà del cercle habitual, on saben coses pel boca orella clàssic. De la mateixa manera, observem que s’insisteix en tòpics històrics que haurien d’estar superats del tot, com tot allò que envolta el personatge de Pep Ventura, per exemple. I no parlem, és clar, dels prejudicis -també afectats per la ignorància en història- sobre determinades maneres de practicar la sardana, com ara «fer la persiana», posem per cas.

Tot plegat, és un llast que ha de patir el sardanisme a l’hora de fer-se valer allí on calgui, que és a molts llocs, com ara institucions, empreses i mitjans de comunicació. Hi ha la revitalitzada revista Som i algunes emissions radiofòniques que fan una feina remarcable, així com el web de Som Sardana ja esmentat, però desenganyem-nos: només arriben a una part molt concreta de la població i tot allò que apareix per les xarxes és tan dispers i efímer que pot arribar a ser contraproduent o directament inútil si el que es vol és saber què s’ha de fer properament i programar-se el propi temps. No siguem pessimistes, però, podem fer allò que deia al principi: dedicar-hi temps per fer una bona tria. Amb una mica de sort....

Aniversaris de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 19-6-26]

Aquests dies s’estan celebrant diversos actes amb motiu del 60è aniversari de l’Aplec Baix Camp, de Reus, i els 65 de l’entitat que l’organitza, la Colla Sardanista Rosa de Reus. Una entitat que va començar com una típica colla de concurs i que, amb el temps, va creure oportú centrar-se en generar activitat: des del mateix aplec a ballades, cursos, un concurs fotogràfic que també té una tradició envejable i, per tant, un arxiu d’imatges impressionant, que els permet preparar exposicions apassionants, no només sobre sardanes sinó sobre la cultura tradicional en general d’aquest país nostre.

De sempre, els de la Rosa de Reus s’han distingit per anar més enllà de la rutina de la majoria d’aplecs. El que cada setembre convoquen a la vora del santuari de Misericòrdia no només ofereix bones cobles sinó un elaborat programa complementari fet amb ganes d’atraure algú més que els més fidels balladors i sempre compten amb la participació d’altres grups i artistes. Durant anys, van promoure la creació d’aplecs nous a pobles de la comarca i les més properes, cercant la complicitat dels joves més inquiets de cada vila, alguns dels quals van tenir continuïtat. Fins i tot foren els engrescadors dels organitzadors de diversos aplecs per fer-ne un conjuntament, de grat record, a Escornalbou, malauradament ja desaparegut.

La Rosa de Reus segueix endavant i esperem que per molt temps, però una mirada des de fora indica que pateixen un mal massa generalitzat: malgrat la seva inquietud any rere any renovada, no sembla que hagin aconseguit que una nova generació d’activistes segueixi aquesta tasca amb sang nova. Seria una llàstima que aquesta trajectòria brillant s’estronqués, oi?

Gaudim-ne!!

[Un dos i seguit, 12-6-26]

Tot és segons el color del vidre a través del qual ho mirem, fa la dita prou popular que, segons sembla, va expressar per primer cop el poeta asturià Ramón de Campoamor. Però, filant prim, encara hi podríem afegir que, a més, les coses es poden veure d’una manera més optimista o menys segons el moment i segons la perspectiva des de la qual observem qualsevol cosa. 

Hi ha setmanes, per exemple, que això de les sardanes i la cobla ho veiem d’una manera que pensem que més valdria deixar-ho córrer i dedicar temps i esforços a alguna activitat més gratificant. En d’altres ocasions, en canvi, des del mateix observatori hi trobem moltes virtuts, se’ns presenten persones i manifestacions ben diverses, autèntiques i del tot vives. Són moments en els quals carreguem bateries i en tenim prou per entomar les previsibles etapes baixes.

Ho dic perquè, ara mateix, veig moltes coses que m’agraden tot i ser conscient, és clar, dels problemes, les debilitats i les mancances que hi ha. Veig poblacions de la demarcació de Tarragona que recuperen una activitat sardanista desapareguda o molt minvada, que hi ha iniciatives originals que il·lusionen viles senceres, músics joves que no només agafen el relleu dels que van quedant enrere sinó que enriqueixen el patrimoni musical ja existent, descobreixo noms nous d’una categoria musical enlluernadora, constato que hi ha qui publica llibres interessants...

Ja ho sé que en aquest mon tot és fràgil i passatger, però permeteu-me gaudir-ne i us convido a fer el mateix!

Lliçons sobre els Preludi

[Un dos i seguit, 5-6-26]

Dissabte passat, amb la celebració de la gran final, es va completar la primera edició dels premis Preludi, destinats a triar, entre un jurat i, en algun cas, el vot dels públic, les millors sardanes de l’any passat: la popular, la de major qualitat musical i una extensió d’aquesta darrera d’autors joves. El balanç general de tot plegat, a primer cop d’ull, és positiu: el nivell de les obres participants i, sobretot, les guanyadores, és molt elevat; el format té aires de professionalitat; s’ha comptat amb la col·laboració d’un trio de directors i compositors d’autèntic luxe, fent de jurat i de comentaristes... Els tarragonins, a més, tenim la satisfacció de saber que la guanyadora del premi popular és tarragonina, l’Anna Abad, que es referma així com un dels autors més destacats dels últims anys i, esperem, dels propers.

Naturalment, també s’hi poden fer crítiques i imagino que els responsables ja estan considerant els punts fluixos que tota obra humana té i en aquest cas no han faltat a la cita. Sense filar massa prim, jo destacaria el problema del vot per als no assistents als concerts, que si no hi són és per alguna cosa: perquè treballen, no s’hi poden desplaçar, etc. Disposar de només el temps que dura cada vetllada és limitar extraordinàriament la participació. També es van patir alguns problemes tècnics, com manca de so en alguns moments o poc coneixement d’allò que s’oferia per part dels tècnics de la retransmissió, que no sempre mostraven allò més important. Per cert, voleu dir que no es podia retransmetre en directe per la televisió convencional? I un altre repte que considero fonamental: aconseguir que més públic potencial s’assabenti de l’existència dels premis Preludi. Amb missatge a les xarxes no n’hi ha prou, és evident.

Bé, cal tenir present que és la primera edició i els canvis respecte a tot allò que s’havia fet amb La Sardana de l’Any són importants. Però, és clar, aquestes i altres observacions que s’hi poden fer caldrà que siguin tingudes en compte.

El repte de descobrir la sardana i la música per a cobla

[Un dos i seguit, 29-5-26]

Per a molts, la música que interpreta la cobla són les sardanes, més o menys agradables i originals, que la gent balla a les places; o aquelles melodies tradicionals que acompanyen les evolucions dels esbarts. De sempre -vull dir des de que aquesta formació instrumental existeix-, que hi ha hagut el repte de fer entendre a qui ho vulgui apreciar, que és molt més. I sí, és una música que es pot ballar, però també, sempre que siguin peces d’un mínim de qualitat i estiguin ben interpretades, que hi ha de tot, també és una música que val la pena escoltar i gaudir-ne. De fet, s’han creat un gran nombre de composicions pensades només per a això, és a dir, per a concert, no pas per a ser ballades, encara que tampoc han faltat coreògrafs que n’han fet versions remarcables.

I si a algú l’hem mínimament convençut i s’endinsa en l’immens patrimoni que ja hi ha de música per a cobla i que va creixent, trobarà que no només hi pot trobar el gust de l’audició de la música, sinó que anirà descobrint estils i combinacions ben diversos. I per combinacions vull dir les no poques experiències de barrejar la cobla amb altres instruments i amb altres cultures musicals. 

Però per arribar fins aquí costarà molt: no tothom està disposat (voluntàriament o inconscientment) a obrir-se a aquest tipus d’exploracions i prescindir de prejudicis i d’imposicions del mercat. En el programa d’avui, per exemple, tindrem algunes mostres d’aquesta diversitat que ofereix la cobla: des d’obres diguem-ne típiques fins a les bogeries (en el més bon sentit de l’expressió) de la cobla Contemporània, passant per adaptacions de clàssics o propostes fresques de gent molt jove i ben preparada. Com deia aquell vell anunci de televisió: la gràcia està en descobrir-ho.