Amb la mel als llavis

[Un dos i seguit, 22-7-22]

Aquesta setmana hi insisteixo. Em faig més pesat i també parlaré de fusió, d’experimentació i de nous camins per a la cobla que surten de les vies diguem-ne tradicionals. Ben mirat, no podia ser d’altra manera si tenim en compte que aquesta setmana s’ha presentat oficialment el programa de la sisena edició del festival «Amb so de cobla, que tindrà lloc a primers d’agost a Palamós. Una proposta atractiva, realment engrescadora, variada i, atès tot allò que s’ha vist fins ara pel que fa a contingut i organització, seriosa i professional. Jo només criticaria la tardança en fer aquesta presentació, sobretot quan es comprova que la majoria de festivals de tot tipus de música que proliferen arreu del país, ja fa temps que han publicitat abastament els respectius cartells.

A banda d’aquest detall, cal remarcar les maneres que han exhibit els organitzadors i que, malauradament, no sovintegen en aquest món nostre on predomina el voluntarisme més precari, que per més benintencionat que sigui, no pot pretendre jugar a la màxima categoria on actua la resta d’oferta cultural i festiva. Doncs això, celebrem que s’hagi convocat una roda de premsa amb tots els ets i uts,  aportant tot allò que toca: en horari normal per als periodistes, el pertinent dossier, notes de premsa, streaming per a qui no hi hagi pogut assistir, etc.

La sort d’aquest festival és comptar amb el suport institucional a diversos nivells, així com tenir al capdavant algú entès i jove com el músic Adrià Bauzó. Potser el repte sigui aconseguir que aquest magnífic aparador i, alhora, generador d’iniciatives, pugui transcendir més enllà d’unes dates i un àmbit geogràfic. Durant la presentació es va deixar caure, sense concretar res, que hi havia disposició per potenciar el festival, fer-lo més gran, encara. És una molt bona notícia i encara ho seria més si aquest creixement impliqués altres poblacions, preferentment allunyades de Palamós. La paternitat de la idea original mai es discutirà al sardanisme palamosí, però el caràcter nacional que el paper que hi fa la Generalitat l’hi atorga crec que ho exigeix de manera clara. 

Per cert, enguany, hi haurà presencia tarragonina de luxe: la cantant Anna d’Ivori, que presentarà sencer l’espectacle que ja ens va deixar tastar a la final de La Sardana de l’Any. I, és clar, ens va deixar amb la mel als llavis...

La banda i la cobla, agermanades

[Un dos i seguit, 15-7-22]

Algú pot pensar que peco de reiteratiu a l’hora de parlar de certes qüestions, però cal reconèixer que n’hi ha algunes de prou importants i que es mereixen que hi insistim, que hi tornem sovint per parlar-ne, per criticar-les o, com és el cas d’avui, per remarcar el mèrit o l’interès que tenen. Em refereixo als molts camins que pot seguir -i, de fet, segueix en la major part dels casos- la música per a cobla a l’hora de fusionar-se, d’agermanar-se o, senzillament, experimentar, amb altres formacions musicals.

En parlo sovint, perquè sóc dels que pensen, primer, que aquestes experiències no destorben el més mínim allò que tothom entén que fa una cobla: interpretar sardanes, ballets i música lliure per a la formació tradicional d’onze músics. I en segon lloc, sabent que de proves, poc o molt, sempre se n’han fet, s’ha pogut comprovar que es poden obtenir resultats magnífics.

Dic tot això perquè allò que ens proposen divendres vinent la Banda Unió Musical de Tarragona i la cobla Reus Jove al Camp de Mart no és inèdit, precisament, però segur que és un maridatge musical molt atractiu i amb resultats magnífics ja demostrats. La Banda Municipal de Barcelona ja fa molts anys que disposa d’instrumentistes de tible, tenora i flabiol en plantilla per interpretar determinats repertoris, però és fàcil entendre que si a una banda en disposició simfònica se l’hi afegeix una cobla sencera i uns arranjaments prou hàbils, el resultat no pot ser altra que un conjunt de peces amb una sonoritat potent, sense renunciar al timbre característic de la cobla.

Haurem d’aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el Festival d’Estiu de Tarragona després que la ciutat ja ha deixat passar de llarg la major part de les aventures que fins ara s’han portat a terme arreu del país en l’àmbit del mestissatge musical amb la cobla. La cita, ineludible, divendres vinent al Camp de Mart, on, per cert, també hi actuaran colles de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Coincidències felices

[Un dos i seguit, 8-7-22]

Les circumstàncies han fet que en aquest programa no haguem pogut tenir tants convidats com hauríem volgut. Entenguem-nos: no em refereixo a tot els que, evidentment, esteu convidats a escoltar-nos, sinó a aquelles persones o grups de persones que rebem en aquest estudi per parlar amb ells, perquè creiem que tenen coses interessants a dir-nos, a l’equip del programa però, sobretot, als oïdors que ens seguiu. Malgrat els impediments, d’entrevistes n’hem tingut, i tant! 

Totes ens han permès conèixer més unes persones sempre amables amb nosaltres i tothom qui escolta el programa, però algunes, a més, ens han descobert aspectes i vivències singulars, recordant-nos allò de que no ens hem de conformar amb una mirada superficial, externa, d’un individu. Serien uns magnífics exemples els dos programes que vam dedicar a parlar amb músics joves plens de talent i un futur que promet ser fructífer, com l’Anna Abad i el Magí Capdevila.

Però avui he recordat especialment les diverses converses que hem tingut amb el músic Joan Moliner, actualment flabiolaire de la cobla Maricel, entre altres dedicacions musicals. Un home molt discret a primer cop d’ull, però amb una vitalitat envejable no només en el món de la cobla sinó més enllà, participant en projectes com la Cobla Catalana dels Sons Essencials, sota el comandament de Marcel Casellas, per exemple. El Joan ens va voler dedicar una sardana, obsequi que ens va fer molta il·lusió, entre altres coses, perquè l’havia fet pensant en el fet que aleshores vam assolir el número mil de l’Un dos i seguit. L’atzar ha volgut que aquest divendres faci sis anys de l’estrena, amb la feliç coincidència que va ser en una ballada del cicle d’estiu tarragoní, com la d’avui, però també en un divendres i dia 8 de juliol.

Ara, no parlem d’un número rodó, però tot sembla indicar que es tracta d’un bon auguri, per les coincidències de cara al futur de les sardanes a Tarragona Ràdio. Per si de cas, hem tornat a programar aquella sardana a l’Un dos i seguit. Gràcies, Joan, un cop més, i a tots els que ens escolteu!

Ja en tenen prou

[Un dos i seguit, 1-7-22]

Aquells que ens hem responsabilitzat d’un programa sardanista com aquest, tenim una feina força agraïda si ens agrada la ràdio, les sardanes i recopilar tota la informació que requereix un espai d’aquesta mena. A vegades, però, aquesta tasca té un punt menys plaent que és quan procurem que l’agenda d’activitats sigui com més exhaustiva millor, ja que aquells que organitzen ballades o qualsevol altre acte similar poden ser ajuntaments, entitats molt diverses o, fins i tot, individus particulars, és a dir, una gran varietat de persones i organitzacions. El més normal seria que aquests  procuressin fer arribar les dades pertinents als informadors amb prou antelació, però sembla que és una feina que costa molt d’entendre o de practicar.

Ja fa força anys que, assumint aquesta realitat, el recordat Antoni Anguela va crear, dins l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, una mena d’agència de notícies sardanista al servei de tots els informadors. Periòdicament, feia arribar un imprès a les cobles que aquestes omplien amb la seva agenda i el retornaven a l’emissor, qui elaborava un butlletí setmanal que trametia als realitzadors de programes de ràdio i seccions a la premsa. Tot això fet a l’antiga: per correu tradicional i amb ciclostil, encara que, amb el temps es va anar adaptant a les innovacions tecnològiques, naturalment. Fins i tot en els moments més diguem-ne primitius era força eficient i puntual!

Paradoxalment, ara, quan disposem de mitjans molt més ràpids, és quan costa que aquest servei sigui prou complet. Sembla que moltes cobles no entenen que un simple missatge tramès a la Confederació Sardanista després repercuteix a tot el país  i, de fet, arreu del món, ja que tothom pot accedir a aquell butlletí gràcies a Internet. Moltes entitats també es conformen amb les dades que ofereix la Guia Sardanista, massa centrada en els aplecs i els concursos i impossible d’actualitzar en la versió de paper i també en la digital si no es comuniquen els canvis i novetats amb un mínim de previsió. 

Potser encara serà que, abans, les cartes que s’enviaven a les cobles, feien la funció de recordatori i això és el que falta actualment. S’ha de dir, però, que aquell desinterès o abúlia que deia no és total, sortosament, ja que cobles com la Reus Jove, per dir-ne una i de ben propera, no només proporcionen informació al butlletí sinó que inunden tothom que té alguna cosa a veure amb la sardana amb temps i amb tota mena de detalls. Dissortadament, la majoria creuen que ja n’hi ha prou dient per les xarxes que avui actuaran a tal lloc (quan ja ningú té temps d’anar-hi i, molt menys, nosaltres d’anunciar-ho) i, sobretot, a posteriori s’esplaien dient que han fet sardanes a tal lloc i potser fins i tot han publicat fotografies per fer-nos saber què ens hem perdut per no haver endevinat allò que s’havia d’esdevenir. 

Potser si que si avui es fan sardanes en un poblet del Priorat, posem per cas, això només interessa als veïns d’aquesta localitat. Potser sí que algunes cobles ja en tenen prou amb cobrar després de l’actuació sigui com sigui com hagi anat la festa... Potser ningú té en compte programes de ràdio com aquest per anar a ballar sardanes... Ves a saber!