Per acabar l'any amb bon gust de boca

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Els vídeos de promoció que havia divulgat els últims dies la Confederació Sardanista per les xarxes ja permetien intuir que s’estava preparant alguna cosa diferent en aquesta entitat. Diversos personatges més o menys coneguts, de dins i de fora del sardanisme, ens anaven insistint en que estiguéssim a l’aguait d’allò que passaria dijous a les deu del matí, i sota l’advertència que «s’acosten canvis».

Ja sabíem que després del daltabaix del web de la Confederació (sembla que hackejat) s’estava treballant en un nou portal, que estava trigant i, per tant, que el resultat havia de ser necessàriament molt treballat. I, efectivament, dijous es va anunciar amb tota la pompa pròpia dels temps actuals, és a dir, per les xarxes, amb un disseny nou i altres tècniques diguem-ne «modernes», es va donar a conèixer, dic, un responsable de comunicació amb aire professional, nous correus i la previsió de la disponibilitat, d’aquí a pocs dies, del nou web i una agenda virtual que substituirà la vella Guia Sardanista.

Encara és aviat per fer-ne valoracions, més que res perquè encara falten aquests dos elements que he dit, i també ho haurem de pair, tot plegat. D’entrada, però, sembla que pinta bé, que és aquest aire fresc, actual i, alhora, professional, allò que convé per encarar el futur de la sardana i, ben mirat, ja ho és per al moment actual. Per cert, sembla que a partir d’ara a la Confederació Sardanista l’haurem d’anomenar «Som Sardana» i que es compta amb un nou logotip, minimalista, però ben d’acord amb les tendències actuals, on no hi falta, ben explícita, la rotllana.

A mí, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista. En tot cas, amics oïdors, que visqueu unes molt bones festes!

Obrir la ment

[Un dos i seguit, 15-12-23]

Darrerament, he tingut ocasió de coincidir, virtualment, amb un bon grup de persones fortament interessades amb el fet sardanista i la seva problemàtica, tots ells vinculats en un grau diferent i on hi ha de tot: músics, periodistes, organitzadors, monitors, balladors, etc. Molts d’ells, implicats en diversos d’aquests àmbits. Són gent amb un alt coneixement d’allò que tracten i estan organitzats tot seguint unes pautes molt serioses i caldrà veure, amb el temps, si tot plegat dóna algun fruit. 

Atesos els ingredients que he apuntat, algú pot pensar que m’he quedat curt, que segur que n’hi haurà de resultats positius. Ja ho veurem, perquè un primer fet que s’ha constatat -la cosa està en els seus inicis, això sí- és que avui dia tots aquells que tenim alguna mena de neguit per alguna cosa que vagi més enllà d’allò bàsic de la vida (treballar, menjar, etc.) anem més que justos de temps. Ben mirat, això que ja patim els que hem començat a debatre, passa a tothom que es mou en el nostre objecte d’estudi: organitzadors, músics, capdansers... Així s’explica que, per exemple, que es puguin percebre moltes iniciatives originals, sovint molt engrescadores, que superen la dinàmica rutinària i conservadora predominant i que aquest obstacle tots el veiem com el principal problema a resoldre. I un dels objectius a tractar segurament serà discernir allò que és vàlid, positiu i que mereix ser escampat arreu, per, posteriorment, poder-ho aplicar mirant de superar les distàncies i ignoràncies mútues. Perquè, és clar, tothom en té de feina i costa obrir la ment, compartir, veure què hi ha més enllà i funciona realment. Fins i tot els que volen fer-hi alguna cosa, tenen aquests problemes de temps. Això sí, com a mínim, sembla que allò d’obrir la ment ja ho tenen bastant superat, que ja és molt! 

Les discussions (assenyades) que enyoro

[Un dos i seguit, 1-12-23]

El passat 28 d’abril vaig fer un comentari inicial del programa Un dos i seguit que vaig titular «Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?». Començava dient que «Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món». 

I, després, venia a dir que, efectivament, les coses han canviat molt i aquella intensitat ha esdevingut calma, si més no de cara enfora. I ho exemplificava amb el blog «Sardana no resolta», del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos amb força coneixement de causa i on no s’hi està d’exposar-hi tota mena d’opinions. Davant d’això hi trobava a faltar més debat, evidentment no com aquella batalla campal (només dialèctica, això sí) però sí creia i continuo creient que s’ha de debatre més, molt més. I no dins de l’àmbit reduït de cadascú, on no se solucionen gaires coses d’interès general, sinó en fòrums com el que ens ofereix aquest blog.

El cas és que el darrer article publicat després del concurs de punts lliures de diumenge i algun comentari que algú hi ha aportat han generat no una allau d’opinions però sí diverses d’interessants i algunes amb aquell punt d’apassionament -molt moderat, això sí-, però prou simptomàtic de com deuen anar els debats a porta tancada, diguem-ne.

El cert és que aquell concurs ha proporcionat «tema», tant l’estrictament noticiable com aquell que alimentaria les discussions que enyoro (les assenyades, vull dir) i, fins i tot, xafarderies. En parlarem.