dissabte, 28 de maig del 2016

La “Petits Tarragona Dansa” segueix manant al Campionat

[Un dos i seguit, 27-5-16]

Diumenge passat, va tenir lloc el segon concurs de la temporada del Campionat de Catalunya 2016 pel que fa les colles de la categoria Infantil. Va ser un nou i clar triomf de la colla “Petits Tarragona Dansa”, que arribava al barri del Poble Nou, a Barcelona, amb la confiança que dóna haver guanyat el Campionat del 2015, així com el concurs de Punts Lliures també de la passada temporada i, també, haver  encapçalat la classificació del primer concurs d’enguany, a Perpinyà.

La nova temporada es presentava amb aquesta força, però també amb els dubtes que sempre comporta que la plantilla hagi hagut de dir adéu a alguns valuosos elements que han canviat de colla i categoria per raons d’edat i, alhora, ha calgut incorporar-ne d’altres de nous, provinents de la colla alevina. També calia veure quina era la situació de les altres colles, ja que aquestes han de lluitar contra el mateix tipus de problemes, però els fets indiquen que, ara per ara, els tarragonins són els que ho estan portant més bé. El passat cap de setmana el jurat així ho va veure de manera gairebé unànime (només un va marcar un empat en el primer lloc en una de les sardanes) i ara tan sols caldrà veure si el llarg període de temps que va des d’ara fins al proper concurs del Campionat, que serà el setembre, comporta algun canvi.

Segur que, mentrestant, totes les colles assajaran força i ballaran concursos lliures o dels campionats territorials, faran campus de preparació o similars. Els de la “Petits Tarragona Dansa” ens consta que aniran a totes, engrescats pels bons resultats aconseguits fins ara. Si els voleu veure, a banda dels assajos a les ballades, la propera cita serà el 19 de juny al concurs de Reus. Val la pena! 

dissabte, 21 de maig del 2016

Neix l’Associació de Cobles de Catalunya

[Un dos i seguit, 20-5-16]

Abans de la Guerra Civil ja hi va haver un intent força seriós de crear un organisme que aplegués el major nombre possible d’entitats promotores d’activitats sardanistes. Fou la Lliga Sardanista de Catalunya, que, sota la presidència del mestre Joan Llongueras, va realitzar una tasca notable entre els anys 1928 i el 1936, quan va desaparèixer per raons obvies. Després, no fou fins al 1950 que es va constituir l’Obra del Ballet Popular, amb l’objectiu de coordinar les entitats sardanistes i els esbarts. Tot i que va portar a terme iniciatives importants –com les Ciutats Pubilles, per exemple- mai va aconseguir plenament aquell objectiu de federar realment el sector.

L’any 1990 naixia la Federació Sardanista, recentment esdevinguda Confederació, que, ara sí, està assolint-los aquells objectius. És Confederació perquè inclou organismes que ja ho són de federatius, com la Unió de Colles Sardanistes, federacions genèriques territorials, coordinadores d’aplecs, etc. Com dic, tot sembla indicar que s’ha encarrilat aquest gran ens, una tasca complexa, però que gairebé tothom entén que és necessària. Potser quedava un àmbit sense assumir-lo correctament i que de manera tradicional sempre ha funcionat per lliure, poc o gens coordinat. Em refereixo a les cobles, no tant els músics, que ja disposen d’organitzacions sindicals, per exemple, però el que ara s’està treballant és la creació d’una associació de cobles amb tots els ets i uts. De fet, ja hi ha data per a la constitució formal de l’Associació de Cobles de Catalunya i, si res es torça, es recuperarà aquesta autèntica assignatura pendent, que afecta un col·lectiu importantíssim, que implica un nombre respectable de professionals que, alhora, tenen una problemàtica pròpia i també unes implicacions evidents amb la resta del sardanisme.

dilluns, 16 de maig del 2016

Seria fantàstic

[Un dos i seguit, 13-5-16]

Sembla que el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’enguany s’està posant interessant. I no ho dic, només, per allò que ja havia comentat alguna vegada sobre les colles veteranes, que també, sinó sobre la categoria de colles grans, aquella a la qual ja hi ha qui l’anomena absoluta, tot aprofundint amb el concepte, cada vegada més estès, almenys dins del món de les colles, de la sardana esportiva.

Doncs, bé, tot i que la competició està donant les seves primeres passes i encara queda molta temporada per endavant, sobretot encara falta molt per a l’estressant període de després de l’estiu, malgrat això, els dos primers concursos ja han aportat sorpreses. Com a mínim, han trencat esquemes en les classificacions que semblaven inamovibles o que, com a molt, només manifestaven ocasionals i petits ensurts a les colles que, indefectiblement, sempre es mantenien com a capdavanteres. A Perpinyà ja es van poder veure classificacions ben diferents en el mateix concurs, cosa que a Sabadell, diumenge passat, no només s’ha tornat a produir, sinó que ho ha fet d’una manera ben diferent.

Potser tot plegat quedarà com una anècdota i als propers concursos retornarem a la monotonia i les poques sorpreses, amb les mateixos noms sempre al capdavant. Potser sí, però també podria ser que alguna cosa hagués canviat en aquest terreny de la valoració del ballar de les colles que, per pròpia naturalesa, no té gaire de matemàtic, de ciència exacta. A aquells que, naturalment i com tothom, ens agrada guanyar, però que també creiem que és poc sa que guanyin sempre els mateixos, seria una bona notícia saber que ningú es pot relaxar, que no hi ha mai res guanyat abans de ballar i que si treballem de valent potser podrem fer patir a aquella colla mítica de qui les males llengües diuen que el jurat ja ni els mira perquè segur que seran els campions. Seria fantàstic, com diu la cançó d’en Serrat.

diumenge, 8 de maig del 2016

Reivindicació dels nostres compositors

[Un dos i seguit, 6-5-16]

Ho hem anat recordant setmana rere setmana i, evidentment, avui ho farem més que mai: aquest dissabte a la tarda és l’hora de la final del concurs La Sardana de l’Any edició 2015. Una iniciativa sempre polèmica i segurament criticable en molts sentit, però de la que jo sempre he pensat que cal valorar segons un balanç final en el qual queden moltes més coses positives que no pas negatives. Sobretot, si tenim en compte l’objectiu bàsic i essencial de tot plegat, que no és altre que contribuir a la divulgació de les sardanes noves.

Enguany, a més, com a tarragonins crec que hem d’estar orgullosos que, per primer cop, entre les deu sardanes finalistes n’hi hagi dues d’autors de la ciutat de Tarragona: el Rafel Guinovart i l’Alfred Abad. Històricament, havíem comptat amb un bon nombre de compositors que havien escrit sardanes i, en no pocs casos, amb força qualitat, però darrerament aquest aspecte havia decaigut notablement. Actualment, el panorama és molt millor, amb els noms que he esmentat i algun altre, entre els quals cal comptar alguns de remarcables no nascuts a la ciutat, però que hi han arrelat plenament, com Joan Moliner o Francesc Rius, per exemple. Uns autors que, junt a alguns clàssics com la saga Gols o Josep Maria Pla, entre altres, mereixen ser més coneguts. 

Encara no sabem si a la final d’Andorra hi haurà triomf tarragoní, però segur que podem estar feliços d’on han arribat aquestes sardanes que, d’altra banda, ja han començat a sonar força a les ballades. Un bon símptoma de cara a aquesta necessària reivindicació dels músics tarragonins.    

diumenge, 1 de maig del 2016

Quan els que passen set han d’anar a la font

[Un dos i seguit, 29-4-16]

No és estrany veure en programes d’actes o les comunicacions de diverses entitats del territori, que compten amb el suport de la Fundació Privada Mútua Catalana. Aquest ens, dedicat, precisament, a prestar suport econòmic a iniciatives culturals i socials, certament s’està prodigant en un dels àmbits més castigats per les retallades dels organismes oficials que han estat una de les conseqüències de l’actual i persistent crisi econòmica. Els ajuts no s’atorguen de manera alegre, precisament, sinó fruit d’un estudi acurat sobre la seriositat de l’entitat demandant i de la importància d’allò que realitza.

I dic que els beneficiaris són dels més castigats, perquè estic parlant d’entitats com el Casal Tarragoní, per exemple, que realitza activitats amb les quals es beneficien els seus socis, evidentment, però en la immensa majoria dels casos (pràcticament, el cent per cent) en pot gaudir tothom i, generalment, al carrer, on la possibilitat de recuperar una mínima part de la inversió és molt reduïda. Són entitats, doncs, que presten un servei a la societat i mereixen aquest suport. Els ajuts per part d’empreses també és molt complicat aconseguir-los i les més potents prefereixen invertir en aquelles finalitats fàcils, és a dir, que no només pensen en si ajuden una iniciativa determinada, sinó que la seva marca serà molt divulgada, sabent que tenen un retorn en forma d’imatge garantit. És molt més golós, per entendre’ns, ajudar el concurs de castells o els focs artificials, per posar dos exemples clars, que altres iniciatives d’una abast quantitatiu més modest. El resultat? Que plou sobre mullat, mentre els que passen set han d’anar a la font. I, ara per ara, hem d’agrair que la font de la Fundació Privada Mútua Catalana segueixi exigent, però ben activa.