Quan els que passen set han d’anar a la font

[Un dos i seguit, 29-4-16]

No és estrany veure en programes d’actes o les comunicacions de diverses entitats del territori, que compten amb el suport de la Fundació Privada Mútua Catalana. Aquest ens, dedicat, precisament, a prestar suport econòmic a iniciatives culturals i socials, certament s’està prodigant en un dels àmbits més castigats per les retallades dels organismes oficials que han estat una de les conseqüències de l’actual i persistent crisi econòmica. Els ajuts no s’atorguen de manera alegre, precisament, sinó fruit d’un estudi acurat sobre la seriositat de l’entitat demandant i de la importància d’allò que realitza.

I dic que els beneficiaris són dels més castigats, perquè estic parlant d’entitats com el Casal Tarragoní, per exemple, que realitza activitats amb les quals es beneficien els seus socis, evidentment, però en la immensa majoria dels casos (pràcticament, el cent per cent) en pot gaudir tothom i, generalment, al carrer, on la possibilitat de recuperar una mínima part de la inversió és molt reduïda. Són entitats, doncs, que presten un servei a la societat i mereixen aquest suport. Els ajuts per part d’empreses també és molt complicat aconseguir-los i les més potents prefereixen invertir en aquelles finalitats fàcils, és a dir, que no només pensen en si ajuden una iniciativa determinada, sinó que la seva marca serà molt divulgada, sabent que tenen un retorn en forma d’imatge garantit. És molt més golós, per entendre’ns, ajudar el concurs de castells o els focs artificials, per posar dos exemples clars, que altres iniciatives d’una abast quantitatiu més modest. El resultat? Que plou sobre mullat, mentre els que passen set han d’anar a la font. I, ara per ara, hem d’agrair que la font de la Fundació Privada Mútua Catalana segueixi exigent, però ben activa.