divendres, 21 de desembre del 2012

Rutlla, malgrat tot

[Un dos i seguit, 21-12-12]

En aquest programa de ràdio, que dediquem a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla no tenim costum, tal i com sí que fan altres espais, d’oferir un resum acurat de l’any en moments com aquest, quan estem a punt de cloure’n un. Però tampoc podem evitar, a vegades, de fer alguna valoració general, per constatar, més que res, sensacions o tendències.

I Déu n’hi do quan mirem enrere: ens adonem que no només han passat moltes coses a nivell general –al món, al país i a la nostra ciutat-, sinó també en aquest sector tan particular sobre el qual en parlem cada setmana a l’Un dos i seguit. Com sempre, hi ha qui ens ha deixat, s’han fet moltes coses, unes més encertades que altres, però totes palesant que, malgrat tot, aquest és un món viu. Hem comprovat que tot i que a vegades hem pogut arribar a dubtar-ho, també hi ha idees noves i gent que les posa en pràctica, i que no només el món no s’acaba sinó que hi ha una bona part de gent que té il·lusió i ganes de seguir endavant. Qui ens havia de dir, per exemple, que justament ara, en un entorn hostil per a aquesta mena de coses, una entitat sardanista de Tarragona disposi de més socis i activitat que mai i que hagi estrenat un nou i esplèndid local propi.

I és que estic convençut que aquest país nostre –sotmès, explotat i amenaçat per tota mena de papus- no para de donar lliçons: des d’iniciatives com la Marató de TV3 (i moltes altres potser no tant vistoses), fins la tasca diària i, sovint, callada, d’activistes molt diversos. No ho comparo, ni molt menys, només ho poso en idèntica sintonia: que de la mateixa manera que sabem ser solidaris quan les institucions no hi arriben, sabem fer que l’activitat sardanista també rutlli amb molts menys ajuts públics.  Bon Nadal a tothom.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Fem-ho més visible

[Un dos i seguit, 14-12-12]
 
Algú pot pensar que resulto massa reiteratiu, però estic convençut que cal destacar fermament tot allò bo, singular i agosarat que tinguem al nostre país. Em refereixo a la cobla Sant Jordi i a les seves múltiples facetes: és una cobla amb una qualitat excepcional que, a més d’actuar amb les funcions pròpies de qualsevol altra cobla (ballades, concursos de colles, aplecs, concerts estàndard, etc), explora les possibilitats d’aquest conjunt orquestral característic català tant treballant el repertori ja existent i que a vegades ha quedat  inèdit o oblidat, com tota mena de propostes noves que se li posen al davant o que ella mateixa genera.
Ha actuat, tal i com hem dit moltes vegades, amb directors de prestigi del món simfònic, ho ha fet amb solistes de tota mena de procedències i estils: el cantautor Roger Mas (ara mateix deuen estar actuant a Reus), Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz com Joan Albert Amargós i Lluís Vidal...; enregistra discos que van des del recull de clàssics de sempre a els testimonis d’aquests altres noms que he esmentat i moltes altres músiques que, a priori, semblaven allunyades de la cobla, però que ells, en tot cas, han agermanat de manera increïble.
La setmana vinent, tindrem una oportunitat de tornar a comprovar-ho ben a prop, a la Canonja, on oferiran nadales amb la Carme Canela i amb aires jazzístics... No paren... i espero que no parin. Ah! i allò que més ens pot fer estar esperançats és que potser ells són els més agosarats, però no els únics, ja que altres cobles  també treballen en aquest sentit. Ara, només falta que tot plegat sigui més visible.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Noves fórmules per a les revesses

[Un dos i seguit, 7-12-12]
 
A banda del concurs del proper cap de setmana a Artés, que, com sempre, és lliure, fora de campionat, la vesant competitiva de la temporada sardanista es tanca aquest diumenge amb la Final del curs-campionat virtual de revesses que s’ha vingut desenvolupant els últims mesos. És una iniciativa nova, sorgida d’un grup d’aficionats a aquesta variant de la sardana, tot i que han comptat amb la benedicció de la Unió de Colles.
Tal i com toca, s’ha fet de manera virtual, encara que la final prendrà corporeïtat , amb dinar de germanor inclòs per rematar la jornada. Suposo que, després, els promotors ja faran les valoracions pertinents, on caldrà tenir en compte el fet que es tracta d’una iniciativa nova, que explora nous camins, encara que les eines emprades i el currículum d’algun dels que ho han fet possible permeten endevinar que s’ha comptat amb una notable experiència pedagògica en altres camps que haurà estat molt útil.
Es tractava de promoure les revesses,  -per alguna cosa estem parlant d’un curs-campionat-, però també goso assegurar que de cercar una via de manifestació més natural d’aquest gènere. Amb això recordo que som molts els que pensem que la revessa al mig d’un concurs és equivalent a matar allò que pugui tenir d’espectacle aquell concurs. El seu lloc més apropiat són les competicions individuals que ja s’han vingut fent fins ara, els concursos virtuals com el que hem comentat, o la combinació dels dos. Valdria la pena que la Unió de Colles es decidís per trobar una fórmula en aquest sentit, tot aprofitant l’experiència d’aquest primer Revesses.cat, que permetés deixar de banda la revessa als concursos de lluïment.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Assignatures pendents

[Un dos i seguit, 30-11-12]
 
Dissabte passat a la nit es va celebrar el concurs de punts lliures a Mollerussa. Un concurs volgudament diferent, no tan sols per la manera de ballar de les colles, sinó per tot el conjunt de la festa: convocada en un lloc tancat –en aquest cas un pavelló firal-, amb presentadors que aporten quelcom més que la bona voluntat habitual, sonorització, luminotècnia, presentacions d’algunes colles totalment lliures, la sardana de germanor amb variacions, un espectacle mentre s’esperen els resultats...
El cas és que, en un moment donat, algú va tenir la bona idea de treure més profit de l’espectacularitat pròpia dels punts lliures i presentar-los d’una manera que, tot i ser l’essència de la festa, anessin convenientment presentats i, en definitiva, potenciats de cara a l’espectador.
Aquests objectius s’havien aconseguit  en bona part a les edicions anteriors d’aquesta nova fórmula, però després de viure el concurs de Mollerussa tinc la sensació que alguna cosa va fallar. La veritat és que vam poder veure versions extraordinàries de les sardanes que es van ballar per part, sobretot, de les colles grans. Jo vaig poder admirar  –i badar, realment- amb les colles que van ocupar els primers llocs. Feien autèntiques filigranes executades amb una perfecció i adequació a la música admirables.
El problema, però, va ser en certs detalls del conjunt de la vetllada. Tot i reconèixer l’evident esforç dels organitzadors –l’Agrupació Sardanista de Mollerussa i la Unió de Colles- hi van haver algunes mancances que en el futur caldria evitar. El pavelló era espaiós, però no disposava de prou grades per admirar les colles amb perspectiva, tant en el concurs com a les evolucions de la de germanor, que van passar desapercebudes; la disposició dels altaveus deixava grans zones del recinte sordes; l’espectacle final es va fer llarg i avorrit... I no parlem de la polèmica sobre el fet de no comptar amb música en viu... En resum: molt bé pel que fa les colles, però em costa aprovar els organitzadors tot i reconèixer, com ja he dit, l’esforç realitzat.

dilluns, 26 de novembre del 2012

La sardana més espectacular

[Un dos i seguit, 23-11-12]
 
Després de les finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a les diferents categories de Veterans, Grans i, diumenge passat a Valls, Alevins, Infantils i Juvenils    –amb una altra colla tarragonina campiona de Catalunya, la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, després de tot això, aquest dissabte a la nit hi ha festa grossa a Mollerussa. Es tracta del concurs de punts lliures on les colles que hi participaran oferiran un autèntic espectacle.
Des de fa uns anys, aquest apartat del Campionat ha estat transformat un format de concurs únic i on es potencia l’espectacle, no només pels punts originals i vistosos que puguin oferir les colles, sinó pel muntatge de tot plegat: en un lloc cobert tipus pavelló o palau de congressos, amb un espai per al públic, una coreografia de presentació de les colles més o menys lliure, etc.
Amb tot, no ens enganyem, allò essencial seran les floritures que les colles hauran assajat prèviament i que requereixen una preparació coreogràfica, però també física, dels dansaires, a més d’una extraordinària coordinació. Són elements que fan que aquesta modalitat resulti singularment difícil i, alhora, molt més espectacular que les sardanes estàndard. Només cal veure una colla ben conjuntada assajant punts lliures en una ballada o fent-ne una exhibició: aviat atrauen l’atenció dels entesos i dels profans. En un concurs com el de dissabte a Mollerussa tot això es presenta augmentat  davant del repte de la competició i multiplicat per moltes més colles... i tot l’acte convenientment presentat. Del tot recomanable, sens dubte!

dilluns, 19 de novembre del 2012

Que sigui més evident

[Un dos i seguit, 16-11-12]
 
A hores d’ara es deuen estar lliurant els Premis Capital de la Sardana, un conjunt de guardons que pretenen reconèixer la tasca de persones, entitats i organismes envers la dansa i la música tradicional catalana. Són els hereus dels que fins ara atorgaven l’Obra del Ballet Popular i la Unió de Colles Sardanistes, cada un per la seva banda, però que fruit del seny i el sentit comú que han portat a que aquestes entitats i la Federació Sardanista hagin decidit aplegar esforços, també han implicat una racionalització en aquest sentit.
Ja fa mesos que sentim parlar del canvi que significarà el passar de les velles nominacions de Ciutat Pubilla a la nova Capital de la Sardana. Mentre esperem que tot plegat no sigui només un canvi de denominació, sinó la necessària actualització a fons d’una festa que havia estat molt important, però que ja fa temps que reclamava canvis, que s’hagi decidit posar ordre en el cartell de premis esmentat sembla positiu, una mena de primer pas.
Ja arribarà el moment de fer valoracions de tot plegat. Ara, hem de reconèixer els mèrits dels guardonats d’enguany, i ja em perdonaran que escombri cap a casa i remarqui el cas de l’Alfred Abad, un tarragoní amb una capacitat de treball i d’engrescament realment admirables. Des de fa més de trenta anys ha estat batallant per la sardana, sobretot des de l’àmbit de les colles de competició, però no només això, ja que també ha contribuït a fer realitat moltes altres activitats sardanistes a la ciutat. A més, des de fa un temps, ha emprès la difícil tasca de compondre sardanes i, a més, creant obres que estan aconseguint ser ben acollides pels músics i pel públic, fita realment admirable davant l’adotzenament que, sovint, presideix aquest gènere.
Naturalment, amb l’Alfred també hi haurà molts altres organitzadors, periodistes, comissions d’aplecs, músics... Un conjunt de premiats que són una mostra representativa de la vitalitat de la dansa i la música tradicionals, que valdria la pena que fos més evident, més coneguda per tothom.

dilluns, 12 de novembre del 2012

El menjar dels astronautes

[Un dos i seguit, 9-11-12]
 
És prou evident que les xarxes socials són una font de debat immensa i el món sardanista no n’és una excepció. Naturalment, tal i com hem comentat més d’un cop, el mitjà té els seus perills, però quan el debat es desenvolupa de manera mínimament intel·ligent pot ser ben enriquidor.
Darrerament, una de les qüestions que han sorgit és fruit directe de la crisis. No és un tema nou, però ara s’està manifestant de manera més clara. Em refereixo a les ballades o altres actes organitzats amb música enregistrada, és a dir, sense cobla en viu i en directe. Jo sempre n’he estat contrari, encara que, és clar, cadascú és molt lliure d’organitzar els actes que vulgui i com vulgui... i de participar-hi o no.
El problema s’agreuja quan no només són ballades. El concurs de punts lliures del dia 24 a Mollerussa, que s’anuncia com una festa grossa i espectacular, enguany també serà amb música enregistrada. Quin contrast amb l'any passat, on vam poder gaudir d'una bona cobla i un grup de música tradicional! Potser que el següent pas sigui que les colles enregistrin la seva actuació i les projectin a la sala. Seria pràctic per al jurat, que les podria mirar tantes vegades com volgués, no hi hauria els nervis de l'hora de la veritat, tothom ho podria veure millor, etc. Potser ho podríem plantejar com aquelles sessions d'òpera que es poden veure en un cinema que connecta en directe amb el Liceu.
Parlant seriosament, per a mi ballar amb música enregistrada és com el menjar dels astronautes, que alimenta com cap altre, però no té punt de comparació amb un sopar en un bon restaurant i una companyia adient. I com que estic a l'atur, no vaig al restaurant... però no penso menjar les pastilletes dels astronautes, què voleu que us digui!

dissabte, 3 de novembre del 2012

Saber aprofitar-ho

[Un dos i seguit, 2-11-12]
 
Un dels debats més antics i constants en el món de la sardana és el de la qualitat dels programes de les ballades i aplecs. No hi ha unanimitat entre aficionats –ni tampoc entre els músics-, sobre quin tipus de sardanes cal incloure en aquestes actuacions. Sovint, se simplifiquen massa les coses classificant les sardanes com a balladores o com “de concert”, dos conceptes enganyosos, que no sempre queden prou clars i que aviat queden anul·lats si tenim en compte el repertori prou ampli d’obres de qualitat que tenim a l’abast i que, alhora, conviden de manera molt explícita a moure les cames.
Les discussions, a vegades han derivat en altres, com les que tracten de decidir qui ha d’elaborar els programes: els organitzadors, les cobles o els dos alhora. Hi ha, a més, qui rebutja sistemàticament aquelles composicions que no són “airoses” –un qualificatiu que, personalment, trobo espantós-, mentre altres inclourien només sardanes d’alta qualitat amb la raó, igualment absurda, que totes les sardanes ho són de balladores. 
Com sempre, sospito que la solució és l’equilibri, saber trobar el punt mitjà, allunyat tant de les peces de nul·la qualitat com de les que tot i tenir l’estructura de sardana, diguin el que diguin, no han estat concebudes per a ballar;  i un terme mig que eviti el predomini d’un estil sobre qualsevol altre.
Que això és possible ho demostren molts programes que sí que saben aportar qualitat i engrescar qui aspira a deixar-se portar pel ritme. En aquest sentit, pareu atenció en el programa de l’aplec de diumenge a Salou: hi podem trobar grans clàssics com Toldrà, Oltra, Joaquim Serra, Rafael Ferrer i, fins i tot, Garreta; però també hi ha el moment de les obligades o de les més marxoses de Mas Ros o Viladesau; hi ha sardanes de les generacions més recents, com Chamorro, Paulí o Timón; i, atenció!, s’ha tingut una cura especial per incloure sardanes d’autors d’aquestes comarques: Carles Herruz, els Abad pare i filla, Amadeu Escoda i Eduard Sendra. I és que un aplec amb tres bones cobles dóna per molt. Només cal saber aprofitar-ho.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Deixant el nom de Tarragona ben amunt

[Un dos i seguit, 26-10-12]
 
La setmana passada celebràvem la fita aconseguida per la colla sardanista tarragonina “Toc de Dansa”, que a Manlleu es proclamava campiona de Catalunya de la categoria de veterans. Dèiem que era el quart campionat d’aquesta colla i el tercer consecutiu, cosa que encara fa més meritori el resultat. Crec, però que cal remarcar quelcom que allí només apuntava: que això és fruit de l’esforç d’uns dansaires, amb assajos constants, però també cal explicar-ho amb un altre element essencial: la direcció d’aquell treball, és a dir, que al davant de l’equip que és qualsevol colla, hi ha algú que el guia de manera més o menys encertada.
És una feina difícil, similar a la d’un entrenador de futbol, per exemple, ja que no n’hi ha prou amb tenir bons jugadors –balladors en aquest cas-, sinó que cal disposar d’una persona experimentada en la matèria –aquí, la sardana en competició- i que tingui la traça suficient per engrescar l’equip i saber fer-lo anar en la direcció desitjada. I això, fet de manera totalment altruista. 
A la “Toc de Dansa” tenen la sort de comptar amb l’Alfred Abad, qui compta amb una llarga experiència dirigint la “Tarragona Dansa”, colla amb la qual s’han viscut temporades realment extraordinàries, fins i tot en temps on la competència era molt més dura i nombrosa.
Sortosament, dins l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, hi ha altres elements amb aquesta energia i constància al davant de colles. Només així s’explica el bon paper que estan fent en el Campionat altres colles de l’entitat, com és el cas de la colla infantil “Petits Tarragona Dansa”. Caldrà estar atents a la gran final de Valls, perquè tenen moltes possibilitats de confirmar el primer lloc que actualment mantenen a la classificació. Naturalment, també estar atents a allò que passi dijous a Girona amb la colla gran, la “Tarragona Dansa”, que està batallant en posicions força enlairades.  
Sigui quin sigui el resultat del Campionat per a aquestes colles que encara el tenen pendent, a hores d’ara ja poden considerar que serà tot un èxit. Naturalment, si la “Petits Tarragona Dansa” es confirma com a campiona l’alegria serà immensa, però el que ja tenen assegurat, ells i la “Tarragona Dansa”, és la satisfacció de la feina ben feta, de que han ballat molt bé i que han deixat el nom de Tarragona ben amunt.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

“Toc de Dansa”, novament campiona de Catalunya

[Un dos i seguit, 19-10-12]
 
Els companys de la colla "Toc de Dansa" feliços pel campionat aconseguit a Manlleu.


L’existència de colles sardanistes considerades plenament com a veteranes és relativament recent. Encara que gairebé des de la postguerra civil hi ha hagut anelles de dansaires de certa edat, que s’aplegaven per recordar els seus temps de joventut en el món de la competició, la formació de colles d’aquesta mena amb voluntat clarament competitiva potser no vagi gaire més enllà dels anys vuitanta del segle vint. Entre les primeres que van participar de manera decidida en els concursos hi va haver la colla “Encara hi som”, de Vilanova i la Geltrú -encara activa, tot i que, lògicament, ben renovada-, i la tarragonina “Enyorança”, totes elles formades, sobretot, per antics balladors de colles joves. Després en van anar sorgint d’altres, fins al punt que aviat es va veure la conveniència de crear una categoria pròpia dins del Campionat de Catalunya. Evidentment, colles formades per persones de més de 40 anys –i, a vegades, amb elements de més de 70-, no poden competir amb les que estan formades per jovenalla de 18 a 30 i tants anys.
Tot i haver aquesta categoria pròpia, tradicionalment les colles veteranes han estat col·lectius de bons aficionats que, abans que res, procuren gaudir de la dansa, ballant amb la intensitat que els permeten les seves condicions físiques. Un aspecte aquest, que potser molts profans ignoren: que la sardana permet diferents graus a l’hora de ballar-la, amb unes posicions dels braços més o menys esforçades, fent més o menys balanceig, etc. És clar que com més esforç hi posem, més espectacularitat hi aconseguirem, el punt màxim de la qual són les sardanes de punts lliures.
Un esperit que segueix vigent i és bo que així sigui. Però darrerament algunes colles veteranes, principalment les que actualment participen al Campionat de Catalunya, han assolit nivells força alts de qualitat en el ball. Potser no podrien competir amb les colles de la categoria de grans, però no desentonarien gaire i potser donarien un ensurt a alguna colla no capdavantera. Sens dubte, són el fruit de poder comptar amb balladors i dirigents experimentats en mil i un concursos de fa unes poques dècades i que han treballat els assajos de manera molt propera a la de les colles joves.
La temporada que tot just ha acabat aquests dies, per exemple, ha estat emocionant des del primer fins a l’últim dia, amb un molt bon resultat des de la perspectiva tarragonina: haurà estat el quart campionat –i tercer consecutiu- com a campiona de la colla “Toc de Dansa”. I segueixen...

La gran bandera que va presidir el concurs en una imatge del diari digital Osona.com
 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Engrescadora cobla Sant Jordi

[Un dos i seguit, 12-10-12]

Recordo que ara deu fer uns vint-i-cinc anys, arran de la presentació d’un nou disc de sardanes amb un contingut i una carpeta que aleshores eren trencadors i una aposta evident pels autors joves, una persona amb una llarga experiència en el món de la cobla va manifestar-me el seu escepticisme sobre l’encert en la tria de la cobla que havia fet l’enregistrament. Era una formació apareguda no feia gaire, plena de joves valors, alguns dels quals després han fet cap a cobles importants, com La Principal de la Bisbal, per exemple.

Aquell personatge, que puc assegurar que no parlava amb mala intenció ni sense coneixement de la matèria, potser la va encertar en el sentit que en aquell moment alguna altra cobla hauria “venut” més el disc, però el temps, i sobretot la feina ben feta, van invalidar totalment les seves suspicàcies. La cobla que ens ocupa va anar adquirint renom gràcies a la seva qualitat interpretativa creixent, tant, que a hores d’ara són molts els que pensen que ja fa temps que ha esdevingut la millor, fins i tot comparant-la amb noms mítics i amb històries venerables com les més conegudes cobles-orquestres gironines.

Tal i com molts oïdors hauran endevinat, estic parlant de la cobla Sant Jordi, una formació que assumeix repertoris que destaquen no només per la seva dificultat, sinó per la novetat o perquè signifiquen obrir nous camins per a la cobla, sovint desenvolupats amb acompanyants atípics però suggestius. Treballa amb músics i músiques en principi aliens a la cobla: els directors convidats més diversos, grups folk, cantautors com Roger Mas o Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz... De tot plegat, em quedo amb el més important: que, mantenint sempre un alt nivell qualitatiu, trenquen motlles i invaliden prejudicis. Engrescador, sens dubte.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Anys interessants

[Un dos i seguit, 5-10-12]
 
Dilluns d’aquesta setmana moria a Londres l’historiador britànic Eric Hobsbawm a la respectable edat de 95 anys. De la seva important bibliografia hi ha un volum que aquests dies, el moment que tots plegats estem vivint, m’hi ha fet pensar: “Anys interessants”.
Es tracta de l’autobiografia d’un home que ha viscut molt, no només pel seu gairebé segle d’existència, sinó per la intensitat de les seves experiències i la varietat i la transcendència de tot allò que ha pogut observar, ell, un estudiós que ha excel·lit en l’anàlisi del món. I he trobat certament genial sintetitzar tot això en un títol com aquest: “Anys interessants”.
Certament, em sembla que els presents i els que han de venir ho seran uns “anys interessants”. I ho podran ser en positiu, o no, segons com ho sapiguem fer tots plegats, naturalment. De la mateixa manera, si em permeteu aplicar el concepte en un àmbit molt més reduït i modest, però que és el que ens ocupa durant una hora cada setmana a Tarragona Ràdio, hi ha símptomes que també ho poden ser d’interessants els propers temps per a la sardana i la música per a cobla. De moment, tal i com hem comentat moltes vegades, gràcies a la vitalitat de l’àmbit musical, tot esperant que s’encomani al de la dansa.
I reduint encara més la mirada, també és encoratjador comprovar com les colles de competició de Tarragona estan deixant el nom de la ciutat molt amunt i, fins i tot, una d’elles, està començant a esquerdar muralles, amb avisos a les colles que semblaven inamovibles a les primeres posicions.
Com deia: tot és qüestió de voler-ho fer i de voler-ho treballar per tal que els propers siguin anys realment interessants.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

I per molts anys!

[Un dos i seguit, 28-9-12]
 
A banda del concurs de colles, un any més celebrat al Serrallo, que és tota una altra història, la presència sardanista a les festes de Santa Tecla ha estat l’habitual dels últims anys: dues ballades, una el dia de la patrona a la nit i l’altra el vespre del dia de la Mercè. Enguany, han seguit la tònica general de les festes, és a dir, amb moltíssima gent.
Efectivament, tot i que la ballada del dia 23 començava ben tard, a les 11 de la nit, és a dir, tot just després del castell de focs, va ser molta la participació de balladors espontanis. I fixeu-vos que dic balladors espontanis per a diferenciar-los dels fidels, que procuren no perdre’s cap ballada, però també de la molta gent que tornava de veure el castell de focs. Sens dubte, més d’un s’hi va trobar amb la ballada, és a dir, que no hi va anar expressament, però va aprofitar per ballar una o més sardanes.
De fet, aquesta és l’essència de les sardanes, sense menysprear, ni molt menys, els dansaires de colla o els habituals a les ballades. És bo, crec jo, que es mantingui l’esperit originari i autèntic d’aquest ball: plenament popular i, tal com deia abans, de participació del tot espontània.
I dilluns, a la segona ballada, més del mateix i, potser, augmentat, perquè era una hora més agraïda i amb menys competència: molt de públic, però, sobretot, molta gent ballant: des del que no se’n perd cap fins i, si pot ser, del primer a l’últim compàs, fins al que s’ho pren amb més calma; de la colla que assaja punts lliures amb una vitalitat envejable i arrenca aplaudiments entusiastes, fins l’avi que només balla amb el cor, però en  gaudeix com el primer.
I per molts anys!

dimarts, 25 de setembre del 2012

Per fi, un local propi!

[Un dos i seguit, 21-9-12]
 
Ens trobem de ple en les diades més festives de l’any a Tarragona: les dedicades a la patrona Santa Tecla. A hores d’ara ja es pot assegurar que estan resultant més participatives que mai, fruit, en part, de la dinàmica creixent que s’ha anat portant des de fa anys, però també, molt probablement, gràcies, o per culpa, segons com es miri, de la crisi, que fa que la majoria de la gent es quedi a casa o viatgi, com a molt, fins poblacions properes. Els actes al carrer gaudeixen de la presència massiva de ciutadans i, en ocasions, fins i tot es corre el perill de morir d’èxit.
En l’àmbit sardanista i dels esbarts, l’esquema de la programació no ha variat gaire, fora de la creació de la Nit de Dansa Jaume Guasch. Destaca, però, un acte que potser no serà multitudinari, encara que esdevé prou important: la inauguració, dilluns vinent, del nou local de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Per primera vegada des d’abans de la Guerra Civil, una entitat sardanista tarragonina disposarà de seu pròpia on poder desenvolupar no només amb dignitat, sinó amb comoditat, les seves activitats actuals i, probablement, es podrà plantejar d’altres que fins ara restaven aparcades per manca, precisament, d’un espai amb unes mínimes condicions físiques i la necessària disponibilitat.
Una bona notícia, doncs, que apareix en un context difícil, que no facilitat pas les coses a ningú, però menys que mai a les entitats culturals.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Un immens crit d’atenció

[Un dos i seguit, 14-9-12]
 
Dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, mentre una quantitat fins al moment inèdita de ciutadans es manifestava a Barcelona sota un lema ben clar -encara que no tothom l’ha sabut llegir, segurament a causa de la incultura que encara plana sobre aquestes terres-, altres no hi vam poder ser. Eren moltes les cobles que actuaven arreu del país i, naturalment, els seus components havien de complir el compromís, mentre que a Lloret de Mar les colles de la categoria de Veterans teníem cita obligada per al Campionat corresponent. Fou, això sí, tot un espectacle ben encoratjador veure la llarga corrua d’autocars que ens vam trobar a l’autopista en el tram fins a Barcelona. Un cop a Lloret, els dansaires van complir amb el seu deure i, en el cas dels tarragonins de la colla “Toc de Dansa”, amb escreix: guanyant les dues sardanes en competició.
 
Però alguna cosa diferent hi havia en l’ambient d’aquella plaça: ja des del galop de presentació i fins al lliurament de premis va ser ben evident la presència d’estelades i, en un moment donat, la presentadora no es va poder estar d’anunciar pels altaveus l’èxit de la manifestació de Barcelona. Naturalment, no hi va faltar la interpretació dels Segadors per part de la cobla, tot just abans de la sardana de germanor.
 
Vull dir amb tot això que a l’hora de les inevitables discrepàncies en les quantificacions de la manifestació, cal tenir en compte, també, els que no hi érem físicament però sí de cor. Allò no era un plebiscit –aquest, si convé, ja vindrà quan toqui-, sinó un immens crit d’atenció, tan gran que els que l’han minimitzat ja abans de fer-se i els que no el volen sentir han quedat en una patètica evidència.

dijous, 13 de setembre del 2012

Sense prejudicis ni benes als ulls

[Un dos i seguit, 7-9-12]

Habitualment, al voltant de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre s’hi programen activitats més o menys festives, protocol·làries o reivindicatives a pràcticament totes les viles i ciutats de Catalunya. Així, aquesta és una de les jornades amb més ballades de sardanes de l’any, a un nivell semblant al de Sant Jordi o com ho havia estat la Mare de Déu d’agost, el dia amb més festes majors.

Enguany, de la mateixa manera que la manifestació prevista per la tarda de dimarts a Barcelona està mostrant, a nivell general, actituds i posicionaments impensables no fa pas gaire –més gent que mai que parla directament d’independència, per exemple, però també altres a qui tot plegat agafa en postures incòmodes-, de manera semblant, dic, en aquest conjunt d’activitat sardanista s’hi ha observat moviments curiosos.

Moltes ballades s’han traslladat al dia abans o al matí del mateix dia 11, encara que en segueixen havent moltes de previstes per la tarda i fins i tot algunes cobles fan autèntiques maratons d’actuacions. Val la pena parar atenció en els programes d’actes de la diada per veure que, sovint, inclouen, també l’hora de sortida cap a Barcelona, i quan hi ha ballada coincidint amb la segurament massiva manifestació, ho justifiquen amb diversos arguments.

El cas més evident: el del concurs de colles a Lloret de Mar, tot un clàssic, vàlid per al campionat territorial gironí i per al Campionat de Catalunya de Colles Veteranes. Després de diversos suggeriments per canviar la data del concurs per tal de poder assistir a la manifestació, finalment la Unió de Colles Sardanistes fins i tot ha hagut d’emetre un comunicat on es posiciona clarament pel lema de la manifestació, però justifica que no es mogui de data el concurs pels compromisos dels organitzadors amb la cobla, l’Ajuntament i els patrocinadors.

Més enllà del cas concret, quedem-nos amb la part positiva de tot plegat: igual que en el conjunt de la societat catalana, cada vegada més, hi ha qui parla de segons què sense prejudicis ni benes als ulls.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Una polèmica eterna: la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 31-8-12]
 
El món de la sardana, com qualsevol altra activitat viva, també té les seves polèmiques particulars, unes més transcendents que altres i, a vegades, manifestant-se amb més o menys intensitat. Una de les qüestions que han estat presents de manera més constant gairebé des de que la sardana té l’estructura coreogràfica actual en forma d’un nombre determinat de tirades és, precisament, la conveniència, o no, de reduir aquest nombre de repeticions.
Alguns llibres d’història sardanista han recollit discussions al voltant d’aquest tema aparegudes a la premsa, en forma de cartes al director o d’articles d’opinió, des de dates força reculades. És el cas del darrer volum de la col·lecció de llibres que publica la revista “Som”, dedicat a aplegar escrits diversos sobre la sardana, el darrer capítol del qual tot just és monogràfic sobre si cal escurçar la sardana.
Resumint molt, recordem que els partidaris de treure tirades opinen que les deu tradicionals són massa, fan la dansa monòtona i pesada, tant per a qui escolta com per qui balla, i, a més, interpretar menys tirades permet incrementar el nombre de sardanes per ballada. Així, si s’opta per les set tirades, es passa de les sis sardanes a les nou, fent les ballades més variades.
Naturalment, si diem que hi ha hagut i hi ha polèmiques al respecte, això vol dir que hi ha ferms partidaris d’una i altra possibilitat. I, a més, alguns, amb postures realment fermes i fins i tot tancades. Amb tot, sembla que, poc a poc, està guanyant terreny la reducció de tirades, sobretot els últims anys i a les ballades més que als aplecs, mentre que als concursos de colles, ja fa temps que no n’hi ha amb deu tirades. És molt probable que si segueix aquesta tendència, acabi passant com amb la discussió sobre si s’han de ballar els curts amb els braços avall o amunt. Avui dia, la majoria de sardanistes això ni s’ho plantegen i la majoria ni tan sols saben que, originalment -i actualment alguns pocs irreductibles- es ballava sempre amb els braços amunt.
El debat, però, segueix viu, i, fins i tot hi ha propostes de reducció diferents a la més comuna de set tirades, com a l’aplec de Garcia, on les fan de vuit.

dilluns, 27 d’agost del 2012

La música enllaunada, a casa

[Un dos i seguit, 24-8-12]
 
És perfectament comprensible que hi hagi qui es neguitegi per trobar sortides davant les dificultats econòmiques que fan que hagin minvat les actuacions de les cobles, però no sembla que algunes de les opcions que a vegades podem veure al carrer siguin gaire encertades. Darrerament, a les xarxes socials, als fòrums dedicats a la sardana estan força animats amb debats al voltant de les ballades amb música enregistrada, la qualitat d’algunes cobles o, fins i tot, el fet que algunes actuïn amb menys músics dels habituals.
A més dels casos d’algunes cobles –generalment cobles-orquestres- que no tenen gaire cura de la seva vesant sardanista i actuen amb plantilles incompletes o amb músics que “aguanten” l’instrument, tampoc no sembla una bona solució crear precedents de formacions diferents a la cobla estàndard, sigui més petita o amb variants que no tinguin com a objectiu provar experiències noves. Una cosa són les fusions que enriqueixen el conjunt de l'oferta musical vinculada a la cobla i una altra que s’implantin succedanis descafeïnats per a les ballades, tal i com algú ha proposat. Em sembla que bona part de l'èxit i la pervivència durant tants anys de la sardana i de la cobla ha estat l'assoliment, en el seu moment, d'una formació prou equilibrada, original i plena de possibilitats com és la cobla.
I no cal parlar, naturalment, de l’opció que sembla que han triat més d’un poble o agrupació: ballades amb música enllaunada. Pensem-hi, perquè correm el perill que passi com en el món dels esbarts, on pocs actuen amb música en directe, en sessions d’un artifici molt trist; i quan hi ha músics, sovint aquests es presenten en formacions molt allunyades d’aquella riquesa que aportava la cobla. A vegades ha estat per raons econòmiques, però altres per voler comptar amb músiques que, per diverses raons, resulten pràcticament impossibles de tenir en directe. Entenc la bona intenció dels que ho promouen, però, insisteixo, la música enregistrada sempre resulta pobre i trista, encara que hi posis una simfònica, però enllaunada.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Una cosa ben nostra

[Un dos i seguit, 17-8-12]

Resulta curiós observar com determinats elements de les festes de Tarragona, en relativament poc temps, han arribat a assolir un estatus i un reconeixement popular de cosa tradicional i fins i tot indispensable a les programacions. Em refereixo a actes com les Contalles de Sant Magí o el Retaule de Santa Tecla. D’aquest darrer, enguany s’assoliran les 25 representacions, una xifra important, però que queda en un segon terme rere aquella sensació que sempre hi ha estat, d’aquell aire de fenomen ancestral i alhora plenament viu.
La veritat és que l’ànima dels dos –Contalles i Retaule-, el recentment desaparegut Jaume Guasch, va saber trobar els col·laboradors més adients i, sobretot, combinar magistralment ingredients realment extrets de les arrels de la ciutat i de la festa, amb altres de contemporanis. Això i la coincidència temporal amb la dinàmica de recuperació i potenciació de les festes que Tarragona ha viscut durant uns anys han completat el fenomen. Avui, quan anem a veure les Contalles –o al setembre, al Retaule-, assistirem a un acte i una història coneguts, però on l’important és que ho sentirem com una cosa nostra, un relat antic però mostrat de manera actual.
I el que també és important: el Jaume malauradament ja no hi és, però hi ha continuadors de la seva tasca. Un equip que està preparant, per a les festes de Santa Tecla, el que serà Memorial Jaume Guasch, al Teatre Metropol, amb tot l’aire de voler-se institucionalitzar com una gran vetllada de dansa catalana amb el bo i millor dels esbarts. Enguany hi seran, junts, ni més ni menys que el Ciutat Comtal i el Sant Martí, de Barcelona, l’Esbart Manresà, i l’Esbart Sant Julià, de l’Arboç, a més, és clar, del Santa Tecla, de Tarragona. Promet.

diumenge, 12 d’agost del 2012

La música, també, en perill

[Un dos i seguit, 10-8-12]

Aquest mes d’agost han coincidit dos actes d’homenatge, cada un a un músic diferent i sorgits d’iniciatives també distintes, però amb el punt en comú que els protagonistes van ser companys durant força anys en una de les millors plantilles de cobla que hi ha hagut mai: la que encapçalaven, precisament, el tenora Josep Gispert i el tible Joan Parés. Els dos han estat considerats entre els millors de tota la història de la música per a cobla i, possiblement, encara que a ells no els agradés gaire aquest qualificatiu i estic segur que no buscaven aquesta mena de rellevància, els últims grans “divos” del gènere.
Veure’ls actuar ja era tot un espectacle, no només perquè s’enfrontaven a sardanes obligades gairebé impossibles, sinó perquè també resolien de manera admirable partitures realment compromeses des dels punts de vista tècnic, de sensibilitat i de bon gust. Eren “divos” perquè destacaven per aquestes qualitats excepcionals, però també perquè el nivell general de qualitat de les cobles –no el de la que ells formaven par, precisamentt- no era pas el d’èpoques anteriors o el que coneixem ara. Ja vaig comentar no fa pas gaire que és curiós observar com actualment gaudim d’un gran nombre de cobles amb gent jove i molt preparada, però on no acostumen a despuntar noms d’individus concrets, no com ho feien abans, almenys.
I també m’agradaria insistir en una explicació a tot això: la generalització dels ensenyaments musicals desenvolupada arran de la democratització sorgida de la Transició. La proliferació d’escoles de música havia de donar fruits: molts més músics i, entre aquests, molts més de ben preparats. I el que també és important: diluint fronteres estilístiques i els prejudicis, que han fet que sigui ben normal que un músic de cobla compagini aquesta activitat amb altres de gèneres ben diferents. El resultat de tot plegat ha estat no només més quantitat i qualitat, sinó la pràctica d’experiències noves força suggerents. Un panorama encoratjador que, malauradament, perilla per la senzilla raó que aquella socialització dels ensenyaments musicals, com tantes altres coses a hores d’ara, sembla que no encaixa amb la dinàmica de la societat on estem immersos.

dimecres, 8 d’agost del 2012

La feina ben feta

[Un dos i seguit, 3-8-12]

L’Obra del Ballet Popular va crear, fa anys, els Premis del Dia de la Sardana, una llarga llista anual de reconeixements a persones, entitats i organismes que han realitzat una tasca important per a la sardana o la dansa tradicional catalana en general. Recentment n’ha agafat el relleu la Federació Sardanista i sembla que amb la intenció que tinguin llarga vida, malgrat els canvis que s’estan gestant en els vells pubillatges, que és on es donaven a conèixer els guardons.
Entre els que s’han concedit enguany hi ha el d’un tarragoní encara jove però amb una trajectòria que l’ha fet digne mereixedor del premi: l’Alfred Abad, president de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i, recentment, també apreciat compositor de sardanes.
El lliurament no es farà efectiu fins a la tardor, però molt abans, divendres passat, ja va ser el destinatari d’una mostra d’afecte dels sardanistes més propers, a partir d’una iniciativa dels companys de la colla que dirigeix, la “Toc de Dansa”. Valdrà la pena que estigueu atents a les Xafarderies del programa d’avui, perquè la qüestió s’ho mereix. Ara, amb un aire més formal, només diré que els que coneixem una mica l’Alfred sabem que es mereix del tot aquests premis. Sabem que la seva actitud en totes les coses que emprèn en la vida, des de les de caire professional fins a les de més pur plaer o lleure, sempre hi aplica criteris de seriositat i rigor. Una exigència que s’imposa ell mateix en primer lloc, però que sap encomanar als seus col·laboradors. Un líder nat, en definitiva.

Ens cal més gent com aquesta: que facin molt, sense voler lluir gaire i que ho facin bé.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Una diada inoblidable

[Un dos i seguit, 27-7-12]

Si hi ha alguna cosa que aquests dies els mitjans de comunicació ens estan recordant a cada moment fins gairebé l’avorriment –amb permís de la situació econòmica i els incendis-, és l’aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Nosaltres també hem tingut aquesta debilitat, ja que la setmana passada ens vam ocupar de les sardanes vinculades amb aquell esdeveniment i avui recordarem, encara que sigui breument, com tot plegat va ser una bona manera de donar a conèixer la sardana arreu del món. Una imatge possiblement molt fotogràfica, molt breu, però segur que important.
Començant pels actes previs, fins i tot amb un simposi que va tenir lloc a Banyoles, com a subseu olímpica, sobre “La cobla i la música”. No van faltar concerts i moltes ballades de sardanes, algunes multitudinàries, com la que es va anomenar la sardana més gran de la història, convocada simultàniament a un bon grapat de poblacions del país, l’assistència a les quals va superar, de llarg, les previsions inicials.
Però segur que el moment culminant i més emblemàtic fou la cerimònia inaugural. A més de la participació d’una fanfàrria formada, en gran part, per instruments de cobla, que va anar marcant els diferents moments de l’acte, van ser els més de 600 dansaires de colles de tot el país els que van acaparar l’atenció dels milions de persones que seguien l’espectacle arreu del món. Van formar cinc rotllanes que simulaven les anelles olímpiques, mentre l’Orquestra Ciutat de Barcelona i la cobla La Principal de la Bisbal interpretaven la sardana Sigueu benvinguts, cantada per Montserrat Caballé i Josep Carreras, acompanyats per un cor de més de cent cantaires de les corals Càrmina, Sant Jordi i l’Orfeó Català. Després, les cinc anelles enllaçades es van transformar per acabar formant un cor. Tot plegat va representar una de les imatges més belles d’aquella diada inoblidable i potser el moment de màxima difusió de la sardana en tota la seva història.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Una altra transició?

[Un dos i seguit, 20-7-12]

Quan es parla de la història de la sardana i de la cobla dels darrers vint o trenta anys hi ha una qüestió de la que és obligat parlar-ne: en un moment donat, sonen totes les alarmes davant la inexorable decadència de les cobles. Un procés que implicava no només la desaparició de formacions senceres, sinó l’envelliment generalitzat de les plantilles i la minva generalitzada del nivell de qualitat.
És prou sabut i evident, d’altra banda, que, després, es produeix una mena de miracle: s’atura aquella mena de malaltia degenerativa, es rejoveneixen cobles antigues i apareixen agrupacions musicals noves, plenes de nois i noies (això de les noies és un tret també nou) engrescats amb uns instruments i unes músiques que fins no feia gaire semblaven condemnats a l’extinció. És un fenomen que algú ha analitzat en part, però falten treballs més aprofundits que expliquin el paper que hi han fet les escoles de cobla que diverses persones i entitats van promoure; però també hi ha altres raons, algunes externes al món sardanista, que també hi han fet la seva funció, gens negligible, em sembla.
Qui el faci, aquest estudi, caldrà que tingui en compte, entre altres casos i aspectes, el de personatges com l’Esteve Molero, periodista, músic amb una sòlida i rica formació jazzística, però amb arrels familiars vinculades amb la cobla, que des de fa uns anys aporta el seu saber fer a la direcció de cobles, la realització de projectes nous i engrescadors com, per exemple, la revisió de la música de Vicenç Bou. El seu i altres casos expliquen, en bona part, la quantitat, la qualitat i la varietat (la vitalitat, en definitiva) que mostra a hores d’ara el món de la cobla. Ahir dijous, en el concert que va dirigir i presentar a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, ens va donar diverses pistes en aquest sentit, mentre comentava les peces que s’interpretaven. Un d’aquests arguments  –dels més importants, sens dubte- eren les moltes escoles municipals de música que van proliferar arreu del país a partir de la Transició de la dictadura a la democràcia. Un model que ha fet que la música, en general, sigui més democràtica, precisament, i hi hagi més i més bons músics. I un model, també, que ara perilla, com altres tantes coses. És una mena d’al·legoria de la nova transició que estem vivint, però a l’inrevés de l’anterior?

diumenge, 15 de juliol del 2012

Un argument necessari

[Un dos i seguit, 13-7-12]

La nova junta de la Federació Sardanista de Catalunya, que presideix Joaquim Rucabado, s’ha adreçat a totes les entitats vinculades amb la sardana per tal de demanar-los-hi que participin en una enquesta per tal de disposar –segons la carta de l’ens federatiu- d’un cens real de l’activitat i les dades de les entitats que treballen al voltant de la sardana i la música per a cobla.
És normal que qualsevol equip directiu vulgui saber amb el màxim detall possible amb què compta per treballar i, en aquest cas, les dades són més transcendents quan es tracta d’una organització com la que ens ocupa: una federació d’entitats que només les uneix que, en major o menor mesura, treballen per la sardana i la música per a cobla. A partir d’aquí, hi podem trobar des de seccions d’entitats més grans, a grans potències dins l’associacionisme del país o, senzillament, entitats que, a vegades, només són un nom i una sola persona molt inquieta i activa, això sí. El volum d’activitat també és molt variable, segons l’entitat de la qual parlem.
Entre els raonaments que trobem en el missatge que la Federació ha tramès a les entitats n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. És un que diu que es volen “presentar davant la societat (mitjans, administració, possibles empreses de mecenatge...) amb les xifres reals del moviment que representem”. La veritat és que sempre m’ha semblat que aquesta ha estat una vella assignatura pendent del sardanisme: fer valer el seu potencial, el seu pes real. Perquè la veritat és que malgrat la crisi generalitzada, les retallades i la forta competència d’altres activitats, l’activitat sardanista encara és molt important.
El problema rau en quantificar-ho de manera efectiva, ja que no podem només considerar sardanistes els socis de les entitats o les persones que assisteixen un dia determinat als actes sardanistes. Comptem, per exemple, en una ballada al carrer, els que ballen totes les sardanes, els que en fan tres, una, o cap i només escolten? Realment complicat! Una enquesta ben feta, com sembla que ho és la que ara s’ha posat en marxa, potser hi ajudi.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Retallem, retallem....

[Un dos i seguit, 6-7-12]

Estem de ple a l’estiu, una època en la qual, des de fa molts anys, a Tarragona s’hi ha vingut celebrant un cicle de ballades de sardanes setmanal que sempre ha tingut força acceptació. Inicialment era els dijous a la nit, sempre a la Rambla Nova, però després es va anar adaptant als gustos de la gent, eternament canviants, encara que no ho sembli: es va passar als divendres i, després, a les nou del vespre en comptes de la nit. A vegades s’hi ha fet activitats complementàries, s’ha comptat amb cobles diverses...
Així, amb aquestes mínimes però essencials variacions s’han anat superant èpoques molt diferents: dictadures, transicions, crisis de tota mena... Des de fa uns pocs anys, però, el cicle s’ha anat escurçant, fins que enguany fins i tot es donava per fet que desapareixeria totalment. A l’hora de la veritat, les gestions i els esforços de l’entitat actualment responsable, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, han fet possible que el cicle sí que es pugui fer, encara que reduït a només quatre sessions i, a més, perdent la periodicitat setmanal per passar a la quinzenal. Encara sort, ens diuen, ja que a Reus sí que ha desaparegut del tot.

Entenc que hi ha crisi, que cal retallar, però, què voleu que hi faci, no puc evitar comparar aquest cicle de sardanes, del qual segurament cap mitjà se’n farà gaire ressò a banda de programes de ràdio com aquest, amb el d’havaneres que es porta a terme al Serrallo, amb un important aparell propagandístic, el pressupost del qual ja serviria per pagar un cicle de sardanes sencer, com els d’abans vull dir.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Que s’encomani!

[Un dos i seguit, 29-6-12]

Aquests dies, dins els actes de caire cultural previs a les Olimpíades de Londres, hi ha hagut presència de la música per a cobla gràcies a la participació de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona al costat del músic britànic Tim Garland, en una col·laboració que ja es va iniciar l’any passat a Barcelona. Se segueix així, el costum iniciat l’any 1992 a Barcelona, encara que aquesta vegada centrat més en el vesant musical. I això no és pas casual, sinó que confirma allò que ja hem comentat moltes vegades: que l’àmbit dels músics està resultant molt més vital i amb perspectives de futur que el coreogràfic.

Són les cobles, sovint en col·laboració amb intèrprets i autors d’altres gèneres, els que estan demostrant més enginy, impuls, il·lusió i, sobretot, qualitat en les seves propostes. Ho fan sense oblidar el repertori diguem-ne clàssic i les formes estàndard de la sardana i les obres de concert, però també sorprenent-nos amb barreges i espectacles nous: des de la mateixa cobla Sant Jordi amb el guitarrista Niño Josele, el músic Pascal Comelade o el cantautor Roger Mas, fins la Flama de Farners amb diversos intèrprets folk del país, o la Bisbal Jove i la Reus Jove amb el jazz amb cobla; la Marinada versionant Nino Rota o reinterpretant de manera sorprenent Vicenç Bou. És evident que tenim molt i bons músics, desacomplexats i amb bones relacions amb altres músics, encara que, sovint, aquesta distinció realment no existeix, ja que, de fet, es tracta d’intèrprets i autors que ja treballen, habitualment, diversos estils.

Tant de bo aquesta mentalitat oberta i imaginativa fos més coneguda, reconeguda i, sobretot, s’encomanés a segons quins altres sectors.

dijous, 28 de juny del 2012

Horari d'estiu

Atenció!!

A partir d'aquest divendres 29 de juny, i durant els mesos de juliol i agost, el programa "Un dos i seguit", de Tarragona Ràdio, s'emetrà a partir de les vuit del vespre, és a dir, mitja hora abans del que és habitual.

Pel que fa les repeticions, conserven els horaris de sempre: a les 12 del migdia els dissabtes i a les 10 del matí els diumenges.

dilluns, 25 de juny del 2012

Encerts i errors

[Un dos i seguit, 22-6-12]

Ja em perdonaran els oïdors de l’Un dos i seguit, que poden pensar que em reitero en una qüestió tractada no fa pas gaire, però el cas és que l’objecte de comentari d’avui és quelcom nou i canviant a cada moment per pròpia definició: em refereixo a les noves tecnologies, especialment Internet i les xarxes socials, o, més exactament, a l’ús més o menys encertat que se’n fa. I torno a constatar, un cop més, que tots plegats, en realitat, n’anem aprenent i suposo que de la millor manera possible: a base d’encerts i errors.
Escriure al Facebook, per exemple, pot servir per a divulgar les activitats que porten a terme entitats i associacions de tota mena. Això aviat ho han après les de tipus sardanista, que sempre s’han queixat del poc ressò que tenen als mitjans convencionals. I també s’ha vist que pot ser una manera de debatre tot tipus de qüestions. Ja ho hem comentat diverses vegades, però cal tornar-hi: cert personatge anònim ha animat alguns grups de Facebook tot exposant, de manera volgudament barroera, certes mancances, vicis i posicions personals o col·lectives negatives del sardanisme, sobretot des de la perspectiva musical. Però les maneres (l'anonimat, l’atac indiscriminat i el fet de no donar peu al debat) han limitat aquesta iniciativa, i fins i tot han creat situacions delicades. Per dir-ho d’una manera resumida, no és el mateix la ironia fina i alhora directa d’un “Polònia” que certs programes de teleescombraria de determinades cadenes pretesament descobridors de grans o petits afers.
D’altra banda, un exemple positiu d’aquests últims dies ha estat veure com la iniciativa de diversos particulars de divulgar activitats, també per Facebbok, gràcies al diàleg virtual, s’està combinant amb l’agenda del web de la Federació Sardanista, hereva del butlletí que des de fa molts anys s’oferia als informadors i que va saber evolucionar del vell ciclostil a la presència a la xarxa i, per tant, oberta a tothom.

Són dos exemples clars que, a vegades, les coses es fan malament i altres molt més bé. Ara, només cal saber aprendre la lliçó i aplicar-la, és clar.

dimarts, 19 de juny del 2012

Compromís escàs

[Un dos i seguit, 15-6-12]

Aquest dissabte comença el Campionat de Catalunya 2012 pel que fa les colles veteranes. Una categoria on, a diferència del que succeïa anys enrere, quan ni tan sols existia com a tal, hi ha un gran nombre de colles, unes més actives que altres i moltes que no són gaire cosa més que un grup d’amics que, a vegades van a algun concurs.
I que consti que això no ho dic amb cap mena de menyspreu: considero no només que cadascú pot adquirir el grau d’implicació que pugui i vulgui, sinó també que és bo que existeixi aquest conjunt de gent poc o molt organitzat i que no tingui gaires pretensions competitives. O no sempre, perquè podríem trobar no pocs exemples de colles d’aquesta mena que Déu n’hi do quin nivell tenen i més d’una vegada han donat algun ensurt a colles del Campionat. És allò que on n’hi ha hagut sempre en queda, ja que aquestes acostumen a ser colles integrades per balladors amb moltes espardenyes gastades en la seva joventut.

Una altra cosa són les dades que ens diuen que d’anelles adherides a la Unió de Colles Sardanistes i amb un mínim d’activitat de concurs n’hi ha una trentena, però que només cinc d’aquestes s’han inscrit enguany al Campionat. Una proporció que considero pobre i que potser cal entendre com fruit de la por al compromís a anar a uns concursos determinats. Aquests no són gaires, cinc en total, però potser precisament per això esdevé imprescindible assistir-hi. En definitiva, ja fa temps que no només aquí, en el món de les colles, sinó sembla que arreu, hi ha un greu problema de por o al·lèrgia al compromís.

diumenge, 10 de juny del 2012

El futur de la cobla és en els concerts?

[Un dos i seguit, 8-6-12]

No és una qüestió nova, però sembla que darrerament s’està plantejant d’una manera més seriosa i, potser, fonamentada: es tracta de fins a quin punt la música per a cobla té camí a fer, si se li veu futur al marge de la sardana. De fet, ja sabem que a l’origen de les cobles en el format actual aquestes interpretaven tota mena de músiques i que, posteriorment, sovint han acompanyat esbarts, a més de l’extensa –encara que insuficientment coneguda- literatura musical de caire simfònic.
El dilema (o el debat) és, més aviat, sobre si els músics de cobla actuals, que, en bona part, sobretot els més competents, sovint exploren vells i nous camins més enllà de la sardana, doncs si aquests músics més engrescats podrien arribar a sobreviure arran d’una hipotètica desaparició de la sardana, tal i com vaticinen els més pessimistes. O si una notable minva de l’activitat sardanista comprometria la viabilitat de les cobles. Altres, al marge de visions tant apocalíptiques, creuen, en canvi, que la poca cultura musical o, com a mínim, la poca exigència qualitativa de bona part del públic ballador, és una nosa per al desenvolupament del potencial encara inexplorat de la cobla.
Tot això pot sorprendre a molts dels nostres oïdors, però el cert és que el debat, poc o molt, hi és i cal tenir-lo en compte. No sé si anirà per aquí la conferència que el músic Francesc Rius oferirà aquest dissabte a Tarragona, encara que el títol és prou significatiu: “El futur de la cobla està en les ballades de sardanes o en la música de concert?”. En tot cas, ja és positiu que aquesta sigui una iniciativa del Col·lectiu de Compositors de Tarragona, una entitat que fins ara no havia incidit en aquest terreny.

diumenge, 3 de juny del 2012

Posem-nos al dia

[Un dos i seguit, 1-6-12]

Resulta curiós comprovar com les noves tecnologies –penso, sobretot, amb les eines informàtiques que tenim més a l’abast gràcies als ordinadors personals i a Internet, així com les anomenades xarxes socials-, és curiós deia, com ens han obert camins i expectatives noves... però també problemes inèdits fins no fa gaire. A més, ha arribat a ser un tòpic, però cert, que els més joves aviat assumeixen i controlen tots aquests elements, amb molta més facilitat que els de més edat.

A finals dels anys 60, algú va batejar un llibre que va tenir certa repercussió popular, on es pretenia endevinar futurs assoliments de la ciència i la tècnica, com “El planeta de les possibilitats impossibles”. En alguns aspectes em sembla que els autors encara es van quedar curts en les seves hipòtesis.

De fet, observant aquest suggestiu panorama actual, i limitant-nos ara a l’àmbit que ens ocupa en aquest espai, trobem situacions curioses, podem veure com també aquí hi ha diferents nivells d’adaptabilitat o com es van endevinant les creixents i infinites possibilitats que es van plantejant sense solució de continuïtat, sembla. Em refereixo, entre moltes altres coses, a com hi ha qui ha sabut treure partit d’aquestes eines per divulgar allò que fa, uns amb més traça que altres a l’hora de presentar-ho, amb més o menys constància –i, per tant, amb major o menor efectivitat-; veiem com s’han generat debats amb una repercussió abans impensable, com alguns manifesten enginy, altres desvergonyiment, uns tercers il·lusió, altres pocavergonya...

I ens arriben notícies on es diu que, per fi!, sembla que es vol treballar de veritat per coordinar diferents vies de divulgació dels diversos camps de la cultura popular i tradicional tot traient profit d’aquests mitjans que sembla que fins ara no hem sabut aprofitar prou amb la necessària eficàcia.

dilluns, 28 de maig del 2012

En fem 800!

[Un dos i seguit, 25-5-12]

Aquesta vegada, els nostres oïdors em permetran que parli, encara que sigui breument, d’aquest mateix  programa: “Un dos i seguit”. La veritat és que he caigut en la temptació de voler celebrar allò que, segons com, pot semblar tant absurd, si ho mirem fredament i amb certa perspectiva, dels números rodons.
El cas és que la d’avui és l’emissió número 800 del programa i, malgrat el que acabo de dir, la veritat és que fa goig veure una xifra tant gruixuda com aquesta, i més si tenim en compte que vam començar a comptar en el moment que es va produir un canvi de nom (entre altres modificacions) i que, prèviament, havien sortit en antena al voltant de 500 programes més. En total, doncs, (i això, insisteixo, no és una xifra exacta), unes 1.300 setmanes de presència de les sardanes, els esbarts i la música per a cobla a l’emissora de la ciutat.
D’altra banda, la vista d’aquest munt de programes també espanta una mica, produeix cert vertigen, ja que evidencia que ha passat un nombre considerable d’anys des de que es va encetar aquesta experiència radiofònica. Una experiència que, cal dir-ho, resulta molt gratificant, primer perquè tractem una qüestió que, evidentment, als que fem el programa ens agrada, però també pel bon acolliment que sempre hem tingut per part dels responsables i dels treballadors de Tarragona Ràdio. I, és clar, sense oblidar les bones sensacions que ens fan arribar, per diverses vies, els oïdors; per això, no ens fan falta sofisticats estudis d’audiència: sovint, aficionats i no aficionats ens doneu a entendre que, com a mínim, us interessa l’ “Un dos i seguit”.
Sapigueu que, mentre no ens manquin aquests suports, el programa seguirà, fidel, a la seva cita setmanal.

diumenge, 20 de maig del 2012

Se’ls ha girat feina

[Un dos i seguit, 18-5-12]

La nova junta de la Federació Sardanista ja ha manifestat que és conscient que cal canviar moltes coses en aquesta entitat d’entitats per tal d’adaptar-se a les exigències del context actual. De moment, asseguren que pel que fa les Ciutats Pubilles ja s’hi està treballant, i haurem de creure-ho, tot esperant que la cosa anirà més enllà d’un canvi de noms. Han donat a entendre que també s’ha d’actuar en altres àmbits i cal suposar que un d’aquests serà el concurs La Sardana de l’Any.
A la vista del desenvolupament de la darrera edició i de la final que va tenir lloc dissabte passat a Lleida, que cal fer alguna cosa és quelcom evident i urgent, no sigui que tinguin raó als que pensen (i ho expressen sovint per les xarxes socials) que més valdria deixar-ho córrer, que es tracta de quelcom viciat de manera congènita.
No pot ser que després de diverses mesures fruit de l’obsessió (segons com, sembla que exagerada) per garantir una netedat impossible, no només s’hagi aconseguit reduir molt la participació, sinó que el nombre de vots nuls en diverses eliminatòries sigui d’escàndol. Però, sobretot, resulta trist comparar les finals de la primera època (i alguna de la segona) amb les últimes. Ara, els espectacles de la segona part acostumen a ser de gran qualitat, però el conjunt de les sardanes finalistes no té punt de comparació. No dic que no n’hi hagi de cert nivell, sinó que moltes sardanes que els anys 70 o 80 eren finalistes ara quedarien escombrades a la primera volta. Repasso els vells discos d’aquelles finals i veig noms com Narcís Paulís, Domènec Moner, Manuel Oltra, Josep Maria Bernat, Antoni Ros Marbà, Rafael Ferrer, Josep Maria Serracant o Vicenç Acuña, entre altres. També n’hi ha de ben diferents, inclosos títols d’obres francament oblidables, però, insisteixo, el conjunt és a anys llum del que podem esperar actualment, no pas per la manca de creadors, sinó de possibilitats que aquests puguin aspirar a ser finalistes.
Se’ls ha girat feina, és evident, als nous responsables de la Federació, si és que esperen que segueixi tenint sentit tot plegat. Estaria bé que, almenys pel que fa La Sardana de l’Any, la propera edició, que ha de cloure’s a Tarragona, tingués un nou aire.

dimarts, 15 de maig del 2012

“Jo ja faig prou venint”

[Un dos i seguit, 11-5-12]

L’actual situació de crisi afecta, prou que ho sabem, la majoria d’àmbits de la societat, fins i tot els més sensibles, com la sanitat o l’ensenyament públics. Pocs arguments queden, doncs, per queixar-se als qui treballen en qüestions diguem-ne no essencials com la sardana, una activitat plenament de lleure. Això no treu, però, que no en podem parlar, i constatar, per exemple, els problemes d’aquells responsables d’entitats sardanistes o, senzillament, el modest activista del poble que batalla davant l’Ajuntament i altres institucions per tal que hi hagi aquesta activitat a la vila. Perquè, en aquest cas, mai podem parlar d’un empresari, sinó d’algú que fa possible una activitat que habitualment té lloc al carrer i on la majoria de vegades els clients no estan acostumats a pagar.
La veritat és que el volum d’activitat ha baixat, però analitzada la situació de manera freda, tampoc tant com és això. La raó és, primer que tot, que en comparació amb qualsevol altra activitat similar, les sardanes són barates; però també que els promotors han hagut d’espavilar-se i cercar fons d’on sigui, negociar amb músics i cercar tota mena d’alternatives. Alguns s’han d’empassar la incomprensió de certes persones, com aquells que diumenge, a l’aplec de Tarragona, se sorprenien perquè els organitzadors feien pagar un lloguer per les cadires. Una aportació modesta, sobretot tenint en compte que la col·laboració en metàl·lic de l’Ajuntament ha estat nul·la. Tot i així, es van poder sentir perles com la d’aquell que deia que ell ja feia prou venint a l’aplec. Sortosament, aquests eren una minoria, però simptomàtica de certes mentalitats que caldrà superar.

dimarts, 8 de maig del 2012

L'etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 4-5-12]

Ara fa quinze dies parlàvem aquí mateix sobre el necessari replantejament de les sardanes revesses als concursos. No pas perquè desapareguin, sinó per tal que siguin presentades d’una altra manera, més atractiva per a tothom, però sobretot per al públic. Ara ens cal dir quelcom semblant sobre una qüestió encara més transcendent –essencial, podríem dir-ne- de la competició de colles: els jurats.

Un tema etern, que sempre ha estat polèmic i, més d’un cop, causant de grans trasbalsos entre colles, organitzadors i, evidentment, els mateixos jurats. Que quan hi ha competició la polèmica està servida, per molt bé que es vulgui planificar la cosa dels àrbitres o jurats, ja ho sabem, però això no és eximent que es procuri treballar per tal que aquest aspecte sigui conduït amb rigor i transparència. En el cas de les colles de competició, també s’ha patit aquest mal que sembla endèmic, tot i que ens consta que molts dels responsables s’hi ha esforçat notablement.

Ara, sembla que el problema més aviat ha derivat cap a la manca de jurats, als problemes que els organitzadors tenen per trobar gent disposada, independent i capacitada per fer de jurat en un concurs. Això ja ho sabem de fa temps, però havia de passar alguna cosa per tal que sonés l’alarma. Dimarts passat, a Òdena, un jurat va determinar unes classificacions estranyes, que han alarmat, és clar, als que no gosen trencar tabús –un dels altres mals tradicionals-, però també als que han vist que allò no podia ser. El mal és que, enmig, s’hi ha trobat alguna colla, com la “Tarragona Dansa”, que està portant a terme una tasca admirable d’assaig i de lluita ferma als concursos, i que el seu primer lloc a l’esmentat concurs haurà quedat deslluït per la polèmica. Esperem que això no els faci defallir.

dilluns, 30 d’abril del 2012

Una renovació necessària

[Un dos i seguit, 27-4-12]

Fa poques setmanes que la Federació Sardanista de Catalunya ha renovat la seva junta directiva i, de moment, sense conèixer les interioritats de l’entitat, només refiant-nos d’allò que podem intuir de les primeres accions dutes a terme, sembla que, com a mínim, s’està emprenent la direcció correcta. Un dels símptomes és la voluntat de replantejar les coses, fins i tot el que durant anys havia estat el vaixell insígnia del sardanisme i que era evident que havia quedat superat de totes totes pels nous temps: la Ciutat Pubilla. Farà falta veure els detalls de tot plegat, però l’opció de designar una ciutat capital del sardanisme on s’hi centralitzin moltes activitats fins ara disperses pel país i pel calendari pot semblar tímida i insuficient, però, insisteixo, farà falta veure com es concreta.

Un altre element que, a priori, sembla positiu és que s’han compromès a treballar-hi plegades tres entitats de caire federatiu: la mateixa Federació, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular, encara que aquesta darrera més aviat fa tot el tuf d’un mort vivent.

Una altra activitat que, com a mínim en aparença, no canvia, és l’atorgament de tot un seguit de guardons i reconeixements que, tal i com es venia fent, es van anunciar en la cloenda de la última Ciutat Pubilla. Un llistat potser massa llarg i vull creure que justificat en tots els casos. Com a mínim, puc donar fe d’un d’ells: el premi a la dedicació a l’Alfred Abad i Gascón, de Tarragona. Segons la nota oficial “per la seva especial vinculació i dedicació des de fa més de 30 anys amb l’Agrupació Sardanista de Tarragona Dansa, en el camp del sardanisme de competició, així com per la incorporació al món de la composició amb més d’una vintena de sardanes i altres arranjaments musicals per a cobla”. Un reconeixement que arriba quan l’interessat ja se l’ha merescut amb escreix, però també quan encara és prou jove com fer-ne moltes més de coses, de manera que també ha de produir un efecte d’encoratjament a seguir en aquest camí.