diumenge, 12 d’agost de 2012

La música, també, en perill

[Un dos i seguit, 10-8-12]

Aquest mes d’agost han coincidit dos actes d’homenatge, cada un a un músic diferent i sorgits d’iniciatives també distintes, però amb el punt en comú que els protagonistes van ser companys durant força anys en una de les millors plantilles de cobla que hi ha hagut mai: la que encapçalaven, precisament, el tenora Josep Gispert i el tible Joan Parés. Els dos han estat considerats entre els millors de tota la història de la música per a cobla i, possiblement, encara que a ells no els agradés gaire aquest qualificatiu i estic segur que no buscaven aquesta mena de rellevància, els últims grans “divos” del gènere.
Veure’ls actuar ja era tot un espectacle, no només perquè s’enfrontaven a sardanes obligades gairebé impossibles, sinó perquè també resolien de manera admirable partitures realment compromeses des dels punts de vista tècnic, de sensibilitat i de bon gust. Eren “divos” perquè destacaven per aquestes qualitats excepcionals, però també perquè el nivell general de qualitat de les cobles –no el de la que ells formaven par, precisamentt- no era pas el d’èpoques anteriors o el que coneixem ara. Ja vaig comentar no fa pas gaire que és curiós observar com actualment gaudim d’un gran nombre de cobles amb gent jove i molt preparada, però on no acostumen a despuntar noms d’individus concrets, no com ho feien abans, almenys.
I també m’agradaria insistir en una explicació a tot això: la generalització dels ensenyaments musicals desenvolupada arran de la democratització sorgida de la Transició. La proliferació d’escoles de música havia de donar fruits: molts més músics i, entre aquests, molts més de ben preparats. I el que també és important: diluint fronteres estilístiques i els prejudicis, que han fet que sigui ben normal que un músic de cobla compagini aquesta activitat amb altres de gèneres ben diferents. El resultat de tot plegat ha estat no només més quantitat i qualitat, sinó la pràctica d’experiències noves força suggerents. Un panorama encoratjador que, malauradament, perilla per la senzilla raó que aquella socialització dels ensenyaments musicals, com tantes altres coses a hores d’ara, sembla que no encaixa amb la dinàmica de la societat on estem immersos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada