dimarts, 18 de setembre de 2012

Un immens crit d’atenció

[Un dos i seguit, 14-9-12]
 
Dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, mentre una quantitat fins al moment inèdita de ciutadans es manifestava a Barcelona sota un lema ben clar -encara que no tothom l’ha sabut llegir, segurament a causa de la incultura que encara plana sobre aquestes terres-, altres no hi vam poder ser. Eren moltes les cobles que actuaven arreu del país i, naturalment, els seus components havien de complir el compromís, mentre que a Lloret de Mar les colles de la categoria de Veterans teníem cita obligada per al Campionat corresponent. Fou, això sí, tot un espectacle ben encoratjador veure la llarga corrua d’autocars que ens vam trobar a l’autopista en el tram fins a Barcelona. Un cop a Lloret, els dansaires van complir amb el seu deure i, en el cas dels tarragonins de la colla “Toc de Dansa”, amb escreix: guanyant les dues sardanes en competició.
 
Però alguna cosa diferent hi havia en l’ambient d’aquella plaça: ja des del galop de presentació i fins al lliurament de premis va ser ben evident la presència d’estelades i, en un moment donat, la presentadora no es va poder estar d’anunciar pels altaveus l’èxit de la manifestació de Barcelona. Naturalment, no hi va faltar la interpretació dels Segadors per part de la cobla, tot just abans de la sardana de germanor.
 
Vull dir amb tot això que a l’hora de les inevitables discrepàncies en les quantificacions de la manifestació, cal tenir en compte, també, els que no hi érem físicament però sí de cor. Allò no era un plebiscit –aquest, si convé, ja vindrà quan toqui-, sinó un immens crit d’atenció, tan gran que els que l’han minimitzat ja abans de fer-se i els que no el volen sentir han quedat en una patètica evidència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada