Una diada inoblidable

[Un dos i seguit, 27-7-12]

Si hi ha alguna cosa que aquests dies els mitjans de comunicació ens estan recordant a cada moment fins gairebé l’avorriment –amb permís de la situació econòmica i els incendis-, és l’aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Nosaltres també hem tingut aquesta debilitat, ja que la setmana passada ens vam ocupar de les sardanes vinculades amb aquell esdeveniment i avui recordarem, encara que sigui breument, com tot plegat va ser una bona manera de donar a conèixer la sardana arreu del món. Una imatge possiblement molt fotogràfica, molt breu, però segur que important.

Començant pels actes previs, fins i tot amb un simposi que va tenir lloc a Banyoles, com a subseu olímpica, sobre “La cobla i la música”. No van faltar concerts i moltes ballades de sardanes, algunes multitudinàries, com la que es va anomenar la sardana més gran de la història, convocada simultàniament a un bon grapat de poblacions del país, l’assistència a les quals va superar, de llarg, les previsions inicials.

Però segur que el moment culminant i més emblemàtic fou la cerimònia inaugural. A més de la participació d’una fanfàrria formada, en gran part, per instruments de cobla, que va anar marcant els diferents moments de l’acte, van ser els més de 600 dansaires de colles de tot el país els que van acaparar l’atenció dels milions de persones que seguien l’espectacle arreu del món. Van formar cinc rotllanes que simulaven les anelles olímpiques, mentre l’Orquestra Ciutat de Barcelona i la cobla La Principal de la Bisbal interpretaven la sardana Sigueu benvinguts, cantada per Montserrat Caballé i Josep Carreras, acompanyats per un cor de més de cent cantaires de les corals Càrmina, Sant Jordi i l’Orfeó Català. Després, les cinc anelles enllaçades es van transformar per acabar formant un cor. Tot plegat va representar una de les imatges més belles d’aquella diada inoblidable i potser el moment de màxima difusió de la sardana en tota la seva història.