Una altra transició?

[Un dos i seguit, 20-7-12]

Quan es parla de la història de la sardana i de la cobla dels darrers vint o trenta anys hi ha una qüestió de la que és obligat parlar-ne: en un moment donat, sonen totes les alarmes davant la inexorable decadència de les cobles. Un procés que implicava no només la desaparició de formacions senceres, sinó l’envelliment generalitzat de les plantilles i la minva generalitzada del nivell de qualitat.

És prou sabut i evident, d’altra banda, que, després, es produeix una mena de miracle: s’atura aquella mena de malaltia degenerativa, es rejoveneixen cobles antigues i apareixen agrupacions musicals noves, plenes de nois i noies (això de les noies és un tret també nou) engrescats amb uns instruments i unes músiques que fins no feia gaire semblaven condemnats a l’extinció. És un fenomen que algú ha analitzat en part, però falten treballs més aprofundits que expliquin el paper que hi han fet les escoles de cobla que diverses persones i entitats van promoure; però també hi ha altres raons, algunes externes al món sardanista, que també hi han fet la seva funció, gens negligible, em sembla.

Qui el faci, aquest estudi, caldrà que tingui en compte, entre altres casos i aspectes, el de personatges com l’Esteve Molero, periodista, músic amb una sòlida i rica formació jazzística, però amb arrels familiars vinculades amb la cobla, que des de fa uns anys aporta el seu saber fer a la direcció de cobles, la realització de projectes nous i engrescadors com, per exemple, la revisió de la música de Vicenç Bou. El seu i altres casos expliquen, en bona part, la quantitat, la qualitat i la varietat (la vitalitat, en definitiva) que mostra a hores d’ara el món de la cobla. Ahir dijous, en el concert que va dirigir i presentar a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, ens va donar diverses pistes en aquest sentit, mentre comentava les peces que s’interpretaven. Un d’aquests arguments  –dels més importants, sens dubte- eren les moltes escoles municipals de música que van proliferar arreu del país a partir de la Transició de la dictadura a la democràcia. Un model que ha fet que la música, en general, sigui més democràtica, precisament, i hi hagi més i més bons músics. I un model, també, que ara perilla, com altres tantes coses. És una mena d’al·legoria de la nova transició que estem vivint, però a l’inrevés de l’anterior?