[Un dos i seguit, 12-10-12]
Recordo que ara deu fer uns vint-i-cinc anys, arran de la presentació d’un nou disc de sardanes amb un contingut i una carpeta que aleshores eren trencadors i una aposta evident pels autors joves, una persona amb una llarga experiència en el món de la cobla va manifestar-me el seu escepticisme sobre l’encert en la tria de la cobla que havia fet l’enregistrament. Era una formació apareguda no feia gaire, plena de joves valors, alguns dels quals després han fet cap a cobles importants, com La Principal de la Bisbal, per exemple.
Aquell personatge, que puc assegurar que no parlava amb mala intenció ni sense coneixement de la matèria, potser la va encertar en el sentit que en aquell moment alguna altra cobla hauria “venut” més el disc, però el temps, i sobretot la feina ben feta, van invalidar totalment les seves suspicàcies. La cobla que ens ocupa va anar adquirint renom gràcies a la seva qualitat interpretativa creixent, tant, que a hores d’ara són molts els que pensen que ja fa temps que ha esdevingut la millor, fins i tot comparant-la amb noms mítics i amb històries venerables com les més conegudes cobles-orquestres gironines.
Tal i com molts oïdors hauran endevinat, estic parlant de la cobla Sant Jordi, una formació que assumeix repertoris que destaquen no només per la seva dificultat, sinó per la novetat o perquè signifiquen obrir nous camins per a la cobla, sovint desenvolupats amb acompanyants atípics però suggestius. Treballa amb músics i músiques en principi aliens a la cobla: els directors convidats més diversos, grups folk, cantautors com Roger Mas o Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz... De tot plegat, em quedo amb el més important: que, mantenint sempre un alt nivell qualitatiu, trenquen motlles i invaliden prejudicis. Engrescador, sens dubte.
Recordo que ara deu fer uns vint-i-cinc anys, arran de la presentació d’un nou disc de sardanes amb un contingut i una carpeta que aleshores eren trencadors i una aposta evident pels autors joves, una persona amb una llarga experiència en el món de la cobla va manifestar-me el seu escepticisme sobre l’encert en la tria de la cobla que havia fet l’enregistrament. Era una formació apareguda no feia gaire, plena de joves valors, alguns dels quals després han fet cap a cobles importants, com La Principal de la Bisbal, per exemple.
Aquell personatge, que puc assegurar que no parlava amb mala intenció ni sense coneixement de la matèria, potser la va encertar en el sentit que en aquell moment alguna altra cobla hauria “venut” més el disc, però el temps, i sobretot la feina ben feta, van invalidar totalment les seves suspicàcies. La cobla que ens ocupa va anar adquirint renom gràcies a la seva qualitat interpretativa creixent, tant, que a hores d’ara són molts els que pensen que ja fa temps que ha esdevingut la millor, fins i tot comparant-la amb noms mítics i amb històries venerables com les més conegudes cobles-orquestres gironines.
Tal i com molts oïdors hauran endevinat, estic parlant de la cobla Sant Jordi, una formació que assumeix repertoris que destaquen no només per la seva dificultat, sinó per la novetat o perquè signifiquen obrir nous camins per a la cobla, sovint desenvolupats amb acompanyants atípics però suggestius. Treballa amb músics i músiques en principi aliens a la cobla: els directors convidats més diversos, grups folk, cantautors com Roger Mas o Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz... De tot plegat, em quedo amb el més important: que, mantenint sempre un alt nivell qualitatiu, trenquen motlles i invaliden prejudicis. Engrescador, sens dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada