Crítiques

[Un dos i seguit, 9-4-11]

En aquest programa, sovint comentem el fet que, cada cop més, la formació musical que coneixem com a cobla, participa en experiències diferents a les més habituals, en les quals els tòpics l’havien encasellat: la interpretació de sardanes o l’acompanyament d’esbarts. Unes propostes que pràcticament abasten tots els gèneres, amb un major o menor protagonisme de la cobla, ja sigui sencera o algun dels seus instruments característics.

També cal celebrar que les actituds oposades a aquestes actuacions “diferents”, ja siguin des de dins com des de fora de la sardana, igualment són cada vegada menys apassionades i intransigents. Això no vol dir que no hi hagi crítiques negatives, més faltaria. Com és natural, en determinats plantejaments més agosarats és on hi ha més probabilitats de que es manifestin les crítiques a la contra. És el cas del concert que fa poc va oferir, a Barcelona, la cobla Sant Jordi conjuntament amb el músic nordcatalà Pascal Comelade, reinterpretant les seves obres més significatives.

Sembla, segons hem pogut llegir a les cròniques, que s’hi podien distingir dos tipus de públic clarament definits: el que esperava un concert de cobla més o menys tradicional (potser admetent alguna innovació) i el que ja coneixia de quin peu calça Comelade i, per tant, va gaudir força del concert, però segurament no el va sorprendre res.

Jo no hi vaig poder assistir i, per tant, no puc opinar amb un mínim coneixement de causa, però sí que em veig amb cor de fer-hi alguna reflexió. La crítica negativa feia referència a una suposada poca qualitat, a la manca de preparació musical dels intèrprets que acompanyaven Comelade i ell mateix, no pas la cobla. En aquest sentit, coneixent allò que fa habitualment, podríem debatre si els paràmetres de qualitat o de nivell han de ser els mateixos que quan s’analitza una formació diguem-ne clàssica i amb un nivell diguem-ne clàssic. De moment, em quedo amb la constatació que tots els comentaris que he llegit dels crítics habituals a la premsa han lloat l’experiència. Potser estan enlluernats, però el cert és que la mateixa cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que, de fet, és qui va promoure la vetllada i a qui ningú discuteix la competència musical i alguns fins i tot defensen decidits que són, a hores d’ara, la millor formació coblística, fins i tot ells, en parlen amb entusiasme en el seu bloc. I aquests sí que em mereixen força crèdit.