dilluns, 2 de maig de 2011

A un pas de la glòria

[Un dos i seguit, 30-4-11]

Aquests dies, diversos comentaristes de la sardana i la música per a cobla a la premsa i a la xarxa han coincidit en tractar i valorar positivament el fet que la música per a cobla –concretament la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona- hagi arribat a la final de la quinzena edició dels “Premios de la Música” que atorga l’Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música. És normal que, tot i que finalment no hagi obtingut premi, hom s’hi faci ressò i nosaltres també ho fem, pel que significa de projecció i de reconeixement de la potencialitat d’aquesta formació musical. El més curiós del cas, però, és que aquesta fita s’hagi aconseguit en l’apartat de jazz, un gènere que, com és prou sabut, no és el que tradicionalment ha tractat la cobla, tot i que darrerament s’hi estan fent experiències força interessants, com la que ens ocupa.
Segurament, el fet que la cobla Sant Jordi en aquest cas hagi treballat amb el prestigiós director, compositor i arranjador Joan Albert Amargós hi haurà influït; de fet, ell ha estat un dels triomfadors de la convocatòria i encara que amb altres treballs, i ha obtingut trofeu en onze de les quinze edicions.
Potser sí que hauria estat més desitjable i potser més natural (per dir-ho d’alguna manera) que aquesta nominació de la Sant Jordi l’hagués motivat un enregistrament enquadrat en l’àmbit clàssic, o en el de música tradicional, i de productes mereixedors d’aquesta promoció n’hi ha de sobres, però ja sabem que la cobla és víctima de prejudicis i ignoràncies diverses. Si la glòria (o gairebé) li ha arribat de la mà del jazz, no només ho hem de considerar un caramelet que mai resultarà amarg, sinó la constatació que l’eina musical que és la cobla serveix per a molt més del que segons qui es pensa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada