De desitjos

[Un dos i seguit, 9-12-22]

Ja fa dies que hem enfilat la recta final d’aquest any 2022 i, encara que no és aquest l’últim programa de l’Un dos i seguit, no podem evitar mirar enrere i fer-nos una idea, encara que sigui molt pel damunt, de com ha anat. No farem pas, precisament, un resum, però sí deixarem constància d’algunes impressions personals.

És evident que haurà estat l’any de la sortida de la pandèmia, si més no de la seva part més dura per a la majoria. Naturalment, al sardanisme i la resta d’activitats festives també els ha afectat i cal lamentar les pèrdues personals, és clar, i les de certes activitats que han fet pensar en allò de que a cada bugada es perd un llençol i aquesta bugada ha estat especialment contundent. Els optimistes diran que per la magnitud del que ens ha tocat viure encara no s’ha perdut gaire i que en molts casos les causes han estat unes altres. En tot cas, cal lluitar contra les mancances i problemes per fugir de les flames que s’apaguen o que es desvirtuen. 

Que una ballada que es feia tradicionalment per aquestes dates ben a prop de Tarragona ara s’anunciï sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, és una mala notícia, però potser també vol dir que no s’ha llençat la tovallola de manera definitiva, tot confiant en un context més propici. De la mateixa manera, que Tarragona perdés enguany el seu concurs de colles després de diverses edicions agòniques, és quelcom molt trist, menys si es confirma que hi ha neguit per solucionar-ho tant a nivell institucional com des del món associatiu.

I nosaltres, els de l’Un dos i seguit, també hem viscut un particular calvari, sobretot la nostra companya Sílvia, que esperem recuperar aviat; i, amb ella, la possibilitat de comptar amb tot l’equip al complet. És el desig per al nou any, per al qual també ens proposem defugir errades com les que malauradament hem tingut i potenciar les moltes possibilitats que un mitjà tan estimat com és la ràdio ens permet.