Cobla simfònica

[Un dos i seguit, 16-9-22]

Ja ho sabeu: des d’aquí sempre hem reivindicat la cobla com una formació instrumental de gran valor, no només per la seva més coneguda faceta d’intèrpret de sardanes i danses per a esbarts, sinó també quan és una eina de possibilitats encara no exhaurides de fer altres músiques o de combinar-se amb solistes o formacions musicals més diverses.

Una d’aquestes possibilitats més treballades des de que la cobla és com la coneixem ara és la diguem-ne simfònica, és a dir, la música per a cobla com a objecte de concert, al marge que pugui ser o no apta per a ser ballada. El patrimoni en aquest sentit és enorme i segueix creixent, però el problema que aquest gènere ha d’afrontar és, bàsicament, el mateix que afecta la música clàssica, però agreujat. Vull dir que el públic poques vegades accepta res més que els títols que més l’hi sona o la música que ja podem escoltar a les ballades i aplecs, incloses les obligades. La cobla, a més, té el handicap de la ignorància o el rebuig dels reticents a acceptar-la en la seva justa mesura, de manera que costa que pugui ser apreciada fora dels cercles d’iniciats.

Ara bé, des de fa uns mesos han aparegut diverses novetats discogràfiques que fan entendre que sí que hi ha un cert nombre de persones capaces d’apreciar la bona música per a cobla o que es creu que ho són en potència. A més d’obres aparegudes en solitari en altres discos de sardanes, per exemple, tenim a l’abast autèntiques joies com el disc doble dels Premis Ceret-Banyoles, amb interpretacions de diverses cobles; el disc de la cobla Sant Jordi amb obres de Fèlix Martínez Comín; el segon volum del Memorial Joaquim Serra, amb creacions de músics d’aquí i de fora; el disc de la cobla Mediterrània amb composicions d’Antoni Ros Marbà; i, perquè no, l’àlbum doble de músiques dels ballets de Manuel Cubeles per als esbarts Verdaguer i Sarrià, que tenen un valor indubtable com a peces de concert més enllà de la seva finalitat original.

És clar, després de tot aquest encoratjador conjunt de discos tan recomanables i altres que també s’han publicat recentment, una altra gran dificultat és que arribin a tothom. O, més ben dit, que tothom tingui la possibilitat de gaudir-los en aquests temps de gairebé total desaparició de punts de venda clàssics i que no tot és a l’abast a Spotify o similars. Una bona idea seria potenciar adequadament la «Botigeta» del portal a internet de la Confederació Sardanista, a hores d’ara clarament infrautilitzada.