dijous, 25 de novembre de 2010

Quan ens toca d'aprop

[31-7-10]

Quan diumenge passat em vaig posar al dia de tot allò que passa al món, tot llegint la notícia del desastre del festival Love Parade, a Alemanya, vaig pensar: “Ja hi tornem a ser, un altre d’aquells accidents bèsties que s’emporten moltes vides, que anirà seguit del típic serial d’esbrinar què ha passat exactament, de mil i una declaracions i notícies contradictòries, de la cerca de responsabilitats, etc. Poc després, una mica més despert i amb el cap clar vaig veure com en sóc de ruc, perquè allò realment important són les víctimes i els seus familiars, el dolor immens que de manera irreparable afectarà per sempre més a qui ha perdut de manera molt cruel éssers estimats.

Però no ens enganyem, malauradament de fets d’aquesta mena n’hi ha molt sovint arreu del món, mentre la immensa majoria ens ho mirem més o menys afligits, però amb la secreta satisfacció de veure que ens queda lluny, que són uns altres els afectats. Potser quan sents que dues de les persones mortes eren de ben a prop, de Cambrils i Tarragona, et crida una mica més l’atenció i potser miraràs de saber si era algú amb un cognom que et soni...

Aquesta vegada, però, el cor et fa un tomb d’aquells que provoquen un estrany pessigolleig a dins, en el més íntim de les teves entranyes. El cas és que la noia tarragonina morta es diu Clara Zapater... i no n’hi ha gaires a Tarragona amb aquest nom i cognom. Poc després saps que sí, que és aquella noia que, de ben petita, va començar a ballar sardanes a les colles de menuts de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, de la qual formes part. Hi va estar uns quants anys, fins que la vida, fonamentalment els estudis que estava disposada a emprendre de manera seriosa i decidida, la van apartar de la colla. Formà part d’una generació vital i realment molt ferma, que demostrà que això de ballar sardanes podia ser divertit i seriós alhora, i que tampoc era incompatible amb moltes altres coses que acostumen a engrescar els nois i noies de la seva edat, entre els sis i els vint anys, posem per cas.

El cert és que amb ella no hi vaig tenir un tracte gaire directe, però sí amb el seu pare. El Francisco Zapater és un excel·lent advocat, però molt més que això. El vaig conèixer fa molts anys com a professional compromès, quan anava més enllà de les seves obligacions en col·laborar, per exemple, en iniciatives agosarades i pioneres de rehabilitació de joves delinqüents. Segurament, per això i moltes altres coses, es va fer mereixedor d’esdevenir síndic de greuges de la URV, càrrec que va ocupar durant uns anys de manera brillant.

Totes les víctimes mereixen el nostre respecte, però ja em permetran que les meves debilitats humanes m’hagin portat a la ment la tragèdia de la Clara, amb tot un futur pel davant, i aquella altra vesant que han hagut d’assumir els seus éssers estimats. Coratge, Paco!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada