divendres, 26 de novembre de 2010

125 aniversari de Vicenç Bou

[28-8-10]

Com és prou sabut, la sardana va passar, en un procés que va durar anys, de ser una dansa tradicional d’unes comarques molt concretes del país, a escampar-se arreu de Catalunya. Però no només va estendre’s territorialment, sinó que experimentà una evolució i unes transformacions, tant des del punt de vista musical com del coreogràfic, que la van fer més rica en varietat i maneres d’entendre-la.

El problema, vist tot plegat amb la perspectiva dels anys, és que algú va pretendre decidir quina havia de ser la manera correcta d’entendre la sardana, excloent, doncs, aquelles que no s’hi adaptaven. Va ser el cas de compositors com Vicenç Bou, autor d’unes sardanes senzilles des del punt de vista de la tècnica musical i amb girs melòdics considerats per alguns puristes com a poc autòctons. El cas és, però, que aquelles sardanes es van fer molt i molt populars, és a dir, la gran majoria del públic se les va fer seves, i encara avui dia, al cap de 48 anys de la mort d’en Bou, són apreciades.

És clar: la gent no entén de cànons ni de suposades legitimitats de catalanitat; si tasta alguna cosa que li agrada, no vol estar-se’n i en demana més. D’aquesta manera, tal i com hem comentat recentment, després de l’expansió de la sardana, aquesta ha tingut dues vies de desenvolupament: aquella que se cenyeix a determinats criteris de puresa i aquella altra, potser a vegades menys visible o allunyada dels centres de decisió, però real, que no entén de normes que els semblen absurdes.

Ara, amb motiu que aquest 2010 se celebra el 125 aniversari del naixement de Vicenç Bou i el 2012 se’n compliran 50 de la seva mort, pot ser un bon moment per posar les coses al seu lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada