divendres, 10 de desembre de 2010

Embadalit a l'Hemeroteca

Aquest dijous ha estat presentat, al saló d'actes de l'Ajuntament, el llibre commemoratiu del 25è aniversari de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, un equipament arraconat a les golfes de l'Antic Ajuntament, però que porta a terme una tasca admirable gràcies a la bona feina dels seus professionals. El llibre presenta, entre altres coses, escrits encarregats a gent que durant aquest temps ha estat més o menys vinculada amb l'Hemeroteca. Jo en sóc un i no negaré que fa certa gràcia haver-hi contribuït. El que segueix és el que vaig escriure:



"La Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona celebra enguany el seu 25è aniversari i, a més, ho fa avançant en el procés de modernització que tota institució del seu caire exigeix. Bones notícies, doncs, per als que ens agrada remenar els llibres, diaris i documents que ens ajuden a entendre millor la nostra història. Una tasca aquesta que, en el meu cas, ja fa molts anys que realitzo per obligació i per devoció.

Darrerament, però, vaig embarcar-me en un treball d’investigació que tenia un termini de finalització molt estricte i que em va portar per tota mena d’arxius, biblioteques i hemeroteques d’arreu del país, a parlar amb gent de diverses poblacions, etc. És a dir, a fer allò que fem els que ens atrau això de cercar i interpretar el nostre passat. Foren uns mesos realment estressants, en part per això que acabo de dir que hi havia un límit molt ben establert al calendari, però també per un altre aspecte que estic segur que a tots els que fan aquesta mena de feines els haurà passat.

La recerca tenia un objectiu molt concret, però les fonts d’on podia obtenir informació eren moltes. De fet, a mida que hi anava treballant, d’un fil d’informació, en principi insignificant, n’acabava traient un cordill i, després, molts fils i cordills més que semblaven fer-se inacabables. Per exemple: un modest retall de diari dels anys 70 del segle XX, que vaig estar a punt de deixar aparcat, finalment em va portar a un arxiu de Barcelona on vaig localitzar correspondència particular d’un investigador dels anys 40 que obtenia declaracions de persones que permetien replantejar seriosament un moment històric de la sardana (el tema del meu treball).

Ja ho sé: vostès em diran, sobretot els habituals en aquestes feines, que això ja és així, que és molt normal i desitjable obtenir aquestes troballes. Però no em negaran que són situacions que produeixen cert pessigolleig a dins del modest remenador de papers vells. Entre altres coses, em preocupava que allò que es podia deduir d’aquella documentació marxava de l’eix principal de la investigació i m’incomodava deixar-ho a mitges.

Quelcom semblant em va passar a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona. Aquí, amb la variant que el que trobava era una qüestió plenament tarragonina i directament relacionada amb la investigació. De fet, allò que estudiava amb preferència eren els primers testimonis de la sardana a Tarragona i les comarques més properes. Immers en aquesta tasca, vaig ser un habitual de l’Hemeroteca, on la tranquil•litat que habitualment hi regna, la bona acollida dels seus responsables i el material que hi trobava em van portar a un altre greu perill: l’embadaliment. També aquí em sembla sentir les veus que diuen que “és clar, li passa a tothom que fa aquestes tasques, ja ho té això de buidar diaris...”.

Sigui com sigui, la cosa s’allargava més del que havia previst, no només perquè localitzava (o no, que de tot hi va haver, ja que els anys han fet estralls en el patrimoni, com tothom sap) el que esperava trobar, sinó per les moltíssimes coses que em distreien l’atenció. Mil i una notícies sobre fets ocorreguts a Tarragona, anuncis d’esdeveniments propers, cròniques... N’hi havia de realment transcendents, fins a altres de més banals, però tots aquells escrits redactats d’una manera que avui ens sembla, si més no, curiosa. La imaginació aviat volava i hom s’imaginava com podia ser la vida en aquella ciutat d’ara fa cent o més anys, amb uns escenaris sens dubte canviats, però vull creure que en un hipotètic viatge en el temps podríem identificar aviat.

Malgrat tot, el treball va seguir el seu camí i, finalment, quedà enllestit fins i tot abans de la data requerida. A més, quedaven innombrables suggeriments, idees sobre altres recerques que em tornaran a portar, si tinc aquesta sort, a l’Hemeroteca. Ara bé, algunes d’aquelles sorpreses sí que van servir per enriquir allò que tenia entre mans, com ara els fets que van tenir lloc el setembre de 1908 al voltant de les ballades de sardanes de les festes de Santa Tecla i que van tenir un gran ressò a la premsa local de tots els colors, a la de Barcelona i, fins i tot, tingué repercussions a la capital del regne i a nivell parlamentari.

Efectivament, de sobte, mentre buscava referències sobre activitat sardanista a la premsa local a inicis del segle XX, van començar a aparèixer articles, cròniques, cartes al director i, en definitiva, tots els gèneres periodístics de l’època hi estaven representats, tots ells parlant d’aquells fets. Veieu com ho narrava el diari catòlic “La Cruz” del 25 de setembre d’aquell any:

A las siete y media de anteanoche ocurrió un incidente en la Rambla de San Juan, que pudo tener serias consecuencias. Estaba interpretando sardanas la «Cobla tarragonina», en la tribuna levantada por el Ayuntamiento, y varios jóvenes habían formado un círculo en la acera, al lado de la «Fraternidad republicana». Algunos intransigentes se permitieron molestar á los sardanistas, y tomando el público parte en la cuestión, se originó una reyerta en la que se menudearon los palos y silletazos. Se nos dijo que dos individuos salieron del lance con sendas heridas en la cabeza. La gente aplaudió á los sardanistas, reanudó su música la copla, y por fortuna siguió todo sin más novedad.

El periòdic catalanista “Catalunya Nova”, com és natural en aquells temps que aquest moviment havia adoptat la sardana com un dels seus símbols, va posar el crit al cel i se’n va fer ressò durant setmanes. El cas és que aquelles batusses es van repetir a moltes poblacions i, en alguns casos, amb proporcions considerables, com a la veïna ciutat de Reus.

Els protagonistes sempre eren els lerrouxistes, que veien en la sardana allò que acabem d’apuntar: un símbol de catalanitat. Però allò que més va indignar els catalanistes i, segons es pot deduir de les cròniques publicades, a molts sectors de la ciutat, fou la reacció de l’autoritat municipal, permissiva amb els contraris a la sardana i injusta a l’hora de prendre mesures, ja que amb l’excusa d’evitar aldarulls, l’alcalde decidí traslladar les ballades a llocs poc cèntrics, com si el càstig hagués de ser, precisament, aplicable als sardanistes, no pas als agressors.

Sortosament, els anys han passat i moltes d’aquelles situacions ja són història, fets per a que ara els analitzem per mitjà d’eines i recursos d’un valor incalculable per als lletraferits, aquells per als quals sempre serà un plaer passar pàgines esgrogueïdes –encara que ara, les noves tecnologies, sovint facin que aquesta feina sigui ben diferent. Un dels punts de trobada obligats esperem que segueixi sent l’Hemeroteca".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada