dimarts, 8 d’octubre de 2019

Veritats incòmodes

[Un dos i seguit, 4-10-19]

El món de les colles sardanistes de competició és un fenomen que algú hauria d’estudiar detingudament abans que sigui massa tard. No em refereixo a l’aspecte històric, que més bé o més malament ja s’ha fet, sinó d’una perspectiva diguem-ne sociològica.
Ja fa més de cent anys que funciona allò que algú, molt més recentment, ha proposat anomenar sardana esportiva, perquè, entre altres coses, a més de la necessària disciplina d’assajos i exercicis de preparació física, comporta una mena de «lliga», amb normes, jurats i classificacions. Però és evident que les colles han estat molt més que això, complint moltíssimes funcions: de grups d’esplai, centre excursionista, organitzadors d’activitats sardanistes i d’altres que no tant... i un llarg etcètera que podem trobar més o menys concentrat en cada grup.
Si ens limitem al cas de Tarragona, aquell estudi necessari que deia podria fer descobrir a més d’un que les colles o gent que hi ha estat vinculada són al darrera (o al davant, segons es miri) de moltes iniciatives ciutadanes que superen la sardana: la majoria d’elements del seguici de Santa Tecla, colles castelleres, esbarts o Dames i Vells, això sense sortir de l’àmbit tradicional i festiu. Una anàlisis més acurada trauria a la llum, entre altres coses, històries de gent molt compromesa socialment i políticament en temps complicats per al país (i ara no parlo, només, del moment actual) o les colles que gestionaven actuacions de grans cantautors o de grups de teatre com Els Joglars.
En determinats moments, i d’això no en fa pas gaire, el volum de gent que movien les colles arreu de Catalunya era dels més potents del ric teixit associatiu que caracteritza el país. Darrerament, però, hi ha símptomes clars de decadència i no em refereixo, necessàriament, al nombre de colles, que sempre ha estat oscil·lant, sinó a la minva de la força en aspectes significatius com les colles més joves (la pedrera de les grans!) o d’organitzacions com l’Obra Sardanista Violetes del Bosc, que la setmana passada va plegar amb un homenatge al seu fundador, Sebastià Alba. Una potència, doncs, la de les colles, que s’està esvaint davant la indiferència o la ignorància de les institucions i de bona part del sardanisme.
Però allò que em sembla més preocupant és que iniciatives com el blog de l’amic Manel Andreu -«Sardana no resolta»-, on expressa moltes veritats incòmodes i, per tant, susceptibles de polèmica, no generin debat ni un gran nombre de respostes. Perquè les coses que comenta ningú no les ha plantejat abans públicament? Perquè no li discuteixen les opinions, li donen la raó o l’engeguen a fer punyetes?
El mal no és estar malalt, és no voler-ho reconèixer i restar indiferents i passius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada