dimarts, 5 de novembre de 2019

Un bri d'esperança

[Un dos i seguit 1-11-19]

El món de les colles de competició està experimentant -patint, potser seria més precís- una crisi llarga, persistent, que, si no s’hi posa remei, pot acabar d’escombrar aquest tipus d’activitat en poc temps. Al marge de si això a cadascú li pot saber més o menys greu, si finalment acaba passant, seria un fenomen digne d’estudi.

Vull dir que una activitat que fins no fa gaire implicava  milers de persones d’edats molt diverses, organitzades en grups, que assagen i competeixen arreu del país assumint despeses de vestuari i viatges sense gairebé suport i minso reconeixement; que tot això que havia tingut una importància incontestable des del punt de vista cultural, de lleure de símbol del país, que s’hagi esvaït com el fum d’un petard un dia de vent hauria de fer pensar a més d’un.

De totes maneres, no voldria pecar de pessimista, ja que encara no s’ha consumat el desastre. A hores d’ara, possiblement ens trobem en una situació similar a la dels castells als anys 70, és a dir, amb algunes colles encara molt bones, que ofereixen espectacle, i algunes altres que van fent, en molts casos amb força dificultats i magres perspectives de futur.

Els castells van revifar, com moltes altres facetes de la cultura popular i festiva, adquirint prestigi i reconeixement generalitzats. Tot un fenomen que ja hi ha qui ho estudia, per això no cal patir. Si diumenge aneu a Valls, a la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, potser encara podreu mantenir un bri d’esperança davant d’una festa ben organitzada, amb força gent jove competint i passant-s’ho bé.

Tinguem present, però, que el miracle casteller no va ser tal, fou el resultat d’un conjunt de factors, com la feina decidida de molta gent i el suport colossalment impúdic d’institucions i mitjans de comunicació. Difícil? Potser sí, però no impossible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada