[Un dos i
seguit, 3-7-15]
Només parant
atenció en el món de les colles sardanistes de competició, podríem trobar
exemples d’individus amb els oficis més variats que ens podem imaginar. Fins i
tot, en podríem assenyalar un nombre considerable que han triomfat a la vida
professional, gent molt preparada que, en no pocs casos, han
desenvolupat la seva activitat més enllà del propi país. Gent, en definitiva,
amb carreres importants, amb domini de diversos idiomes. Hi ha des
d’estudiants brillants que s’obren camí arreu del món fins professionals ja
consolidats.
Veient aquest
panorama, potser sí que hauríem de donar la raó a aquells que blasmen la
immersió lingüística i el cultiu de l’idioma propi del país, qualificant-ho d’aldeano. Perquè, fixem-nos-hi: si tota
aquesta gent intel·ligent, que s’ha fet un lloc al món -en el sentit més ampli
de l’expressió- i que domina idiomes, si han aconseguit això malgrat cultivar,
també, una llengua minoritària, malgrat ballar una dansa ritual (com la
qualificaven La Trinca, fa anys, en una divertida cançó), i, fins i tot, alguns,
a més, piquen bastons a la Festa Major o, de tant en tant, fan coses tant poc
modernes i cosmopolites com pujar els uns al damunt dels altres fent castells
humans...; si en comptes de fer totes aquestes pràctiques de poblet i
retrògrades, haguessin concentrat els seus esforços en una llengua
internacional i només en les seves feines respectives, què no haurien pogut
aportar, encara més, al progrés de la humanitat? Un grapat de premis Nobel
n’haurien sortit!
Potser sí que convé que
algunes ments preclares els convencin per tal que desisteixin de parlar en aldeano i de ballar danses passades de
moda i condemnades a desaparèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada