No apte per a esnobs

[Un dos i seguit, 23-10-20]

Fa certa gràcia que personatges d’una notable rellevància hagin parat atenció, en major o menor mesura, en la sardana, anant més enllà dels tòpics més rebregats. Penso en casos com el tantes vegades citat del gran compositor Stravinski, que en escoltar una cobla va quedar admirat i, en un moment donat, va exclamar «Més Garreta!», expressió que no sé si és real o llegendària, però el cert és que la música per a cobla el va impressionar. Com ell podríem parlar de casos més recents com el també músic Michael Nyman i molts altres. 

Aquests episodis agraden i satisfan perquè sempre resulta gratificant que algú intel•ligent i/o competent en alguna matèria no s’estigui d’expressar de manera sincera que li agrada allò que ha vist o escoltat a casa teva. És clar que en el cas dels catalans  pel que fa la sardana això té un valor més gran. No ens sorprèn que quedin bocabadats amb els castells humans perquè aquests són com els de focs artificials, són espectacle monumental i a tothora és vigent una enorme campanya publicitària consensuada per gairebé tothom que aprofita la més mínima oportunitat per evidenciar les seves virtuts. 

Malauradament, pel que fa les sardanes, encara hi ha molts diguem-ne intel•lectuals «moderns» que menyspreen el fet sardanista i, en aquest cas, aconsegueixen que el màrqueting sigui negatiu. Com a mínim, aconsegueixen que s’hagi instal·lat una idea que es tracta de quelcom passat, que només practiquen alguns iaios nostàlgics i que més aviat fa angúnia mostrar-ho a algú. Bona part d’aquests il·luminats ja ho deien fa anys i pensaven el mateix dels castells quan aquests estaven en hores baixes, cosa que els que tenim una mica de memòria i els castells ens agradaven abans i ara exactament igual, sempre els podrem retreure. 

Hi pensava, en tot això, aquesta setmana quan, finalment, es va poder lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al poeta Enric Casassas. Un dels seus mèrits, a més de fer molt bona poesia, és que no té cap prejudici envers les sardanes. Sempre li han agradat, n’ha ballat i, ara, en el darrer llibre -un assaig poètic!!-, ha centrat la seva atenció en un dels tres capítols en l’obra d’un dels grans de la composició per a cobla: Josep Blanch Reynalt. No apte per a esnobs, certament!