Iniciatives

[Un dos i seguit, 9-10-20]

El panorama és prou estrany, canviant i ple d’incerteses com per fer parar boig a qualsevol, i més si es tracta d’algú que pretén fer alguna activitat considerada no essencial. Efectivament, aquell que treballi o faci activisme en el terreny cultural, per exemple, a més dels obstacles que ha de superar qualsevol altre ciutadà, ha de creuar un àrid i perillós desert: el de la incomprensió d’aquells que creuen que la cultura és prescindible –sempre, però ara més convençuts- i que els resulta inconcebible que hi hagi qui en tingui el mitjà de vida, és a dir, que no ho faci per un pur entreteniment.

Doncs bé, malgrat aquesta sensació de trobar-se com un “lliri entre cards”, que deia algú, en són molts els que no defalleixen i segueixen actuant com si la pandèmia hagués de desaparèixer demà. Gent que s’entesta a fer teatre, música, que crea, recrea, promou, gestiona, planifica, dissenya, somnia...

En allò que ens ocupa a l’Un dos i seguit, també. En la mesura que es pot, determinades activitats es fan comptant amb tota mena de precaucions, algunes s’adapten a les circumstàncies i, malauradament, moltes són eliminades del tot. Així, d’una manera o altra, poc o molt, hi ha aplecs, concursos i concerts; aviat començarà la Fira Mediterrània; el concurs La Sardana de l’Any potser aconseguirà completar la temporada amb una gran final; i, és clar, hi ha coses difícilment mesurables com les sardanes que segueixen creant els compositors, els projectes que els més eixerits no deixen de proposar en els més diversos àmbits, o els assajos que reprenen les colles, cobles o esbarts.

En definitiva, d’iniciatives no en falten, la seguretat està garantida per les mesures que veiem que s’apliquen a molts llocs i només la malaltissa negativa de determinades institucions tanca portes, mentre també tanca carrers, però en aquest cas per posar-hi taules de bars. No cal dir res més, oi?