[Un dos i seguit, 27-11-20]
Aquella propietat que ofereix la xarxa social Facebook consistent en recordar als usuaris que fa un temps determinat -un any, sis o els que sigui- vam publicar una imatge o un vídeo, de manera que ens ofereix la possibilitat de tornar-ho a publicar, té la seva part positiva, a vegades de gran emotivitat. En altres ocasions, però, ens pot portar records que no hem demanat i que no sempre són plaents,. També es pot donar el cas que ens facin meditar sobre la fragilitat de tot allò que ens envolta, i això no ha de ser necessàriament dolent, és clar.
Dimecres passat, per exemple, de bon matí se’m feia parar atenció en que feia un any vaig ser a la final del Campionat de Punts Lliures a Girona, una de les grans festes del sardanisme de competició i, de fet, de tot el sardanisme. S’hi veu un pavelló ple de colles, la major part de gent jove, plena de vitalitat, oferint aquelles atractives coreografies a un públic prou nombrós i entusiasta. I, és clar, el primer pensament és el de constatar que si bé només ha passat un any, sembla una eternitat el que hem anat experimentant els mesos següents fins arribar a aquest punt en el qual ningú gosa pronosticar què es podrà o no fer a partir d’ara.
Per si de cas, s’està elaborant la Guia Sardanista del 2021 com si res no hagués passat, pensant que, si convé, sempre s’està a temps de suspendre ajornar o el que calgui, que ara tots plegats ja en tenim pràctica. A més curt termini, la majoria de les entitats ja estan explorant totes les possibilitats que permet el nou desconfinament i, per exemple, a Tarragona s’ha fixat una nova data (i en van unes quantes!) per a l’actuació que la cobla Ciutat de Cornellà havia de fer en substitució del concurs de colles de Santa Tecla. Ja fa temps que és evident que ha de ser concert i esperem que sigui definitiva la data del 19 de desembre.
Només és un exemple, perquè els condicionaments són molts, sobretot les limitacions territorials, ja que habitualment bona part del públic d’aquestes activitats es desplaça d’una població a l’altra. Ara, encara que la situació vagi millorant i suposant que tot plegat assoleixi un determinat grau de normalitat, la gran ombra que fa patir és si totes les cobles sobreviuran, si les colles podran disposar de tots els balladors per tractar de recuperar nivell... en definitiva, a veure quantes estovalles s’hauran perdut en aquesta enorme, bestial bugada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada