Els esbarts
dansaires són, com tothom deu saber, unes agrupacions destinades a preservar,
divulgar i dignificar les danses tradicionals catalanes. Aquesta definició tan senzilla
i comprensible, però, resulta incompleta i només serveix per fer-ne una
descripció molt general i, per tant, mai prou rigorosa. El cert és que el segle
llarg que fa que hi ha esbarts ha vist moltes coses, també en aquest terreny
tant suposadament conservador.
Sí, efectivament,
molts esbarts han consagrat la seva existència en cercar la màxima puresa en
l’execució de les danses; però, alhora, altres han anat més enllà, molt més
enllà en certs casos. Per un costat, el repertori d’un nombre considerable
d’esbarts ha superat l’àmbit del Principat per abastar pràcticament tots els
Països Catalans i, fins i tot, hi ha hagut casos (polèmics, com Déu mana) que
han adoptat balls i músiques de procedències més allunyades, inclòs de musicals
clàssics nord-americans. I no només el repertori de balls és el que es pot
plantejar de moltes maneres ben diferents, sinó que s’han anat adoptant tot
tipus de recursos tècnics i sistemes de preparació física insospitats per
aquells que van iniciar el concepte d’esbart.
Una visió optimista
de tot aquest panorama podria ser aquella que fa abstracció de les polèmiques
que aquesta dinàmica ha generat i es felicita del fet que, al cap i a la fi, hi
ha de tot, i això vol dir riquesa i vitalitat per al col·lectiu.
Un dels nous camins
que han emprès alguns esbarts des de fa uns anys és el de treballar de manera
decidida els respectius patrimonis festius tradicionals de la seva població o
comarca. Un cas especialment significatiu de tot això és Tarragona, on els dos
esbarts van tenir un paper bàsic, essencial, en la potenciació del seguici
festiu i d’altres moments de les festes. Ha estat una gran feina de recuperació
i de modernització, tasca que, sortosament, segueixen fent de manera decidida.
L’aparició, aquests
dies, d’un llibre ens porta a posar un exemple magnífic: el Retaule de Santa
Tecla, un espectacle relativament nou, però basat en elements ancestrals
convenientment posats al dia. En pocs anys (vist de la perspectiva de l’antigor
d’allò que s’explica) ningú dubta que el Retaule ha esdevingut emblemàtic i
imprescindible. El llibre en qüestió mostra un munt de fotos meravelloses del
tarragoní Ramon Giner que permeten conèixer les interioritats d’aquesta creació
de l’Esbart Santa Tecla, des dels assajos a l’actuació dins la Catedral. Un
autèntic tresor de llibre, especialment per a aquells que, cada any, pocs dies
abans del de la patrona, ens esborronem a la Catedral de Tarragona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada