dilluns, 28 de juliol de 2014

Aprendre a ballar

[Un dos i seguit, 18-7-14]

Pot ser només una anècdota, però ja sabem que quan un fet que a vegades ens pot semblar puntual es repeteix diverses vegades ja no ho és d’anecdòtic. Em refereixo a l’experiència que em consta que molts sardanistes dels habituals hem tingut alguna vegada en una ballada i que jo vaig tenir divendres passat. Senzillament, es tracta que un noi colombià, arribat a Catalunya feia pocs mesos, s’havia trobat amb la sardana al carrer i li havia agradat, per això va preguntar si hi havia algun lloc on aprendre’n. I aquí ve la sensació d’angoixa del sardanista militant: “què li dic?”. Perquè sí que se’n fan de cursets , però la majoria són per a els escolars o per a la gent gran i els destinats a la resta d’edats són, aquests sí, puntuals.

En aquests casos et venen molts pensaments al cap: com de poca cosa som, a vegades, la gent d’aquest país. Perquè, generalment, aquestes persones que s’interessen per la sardana de manera espontània són forans, és a dir, lliures d’aquells prejudicis que els “modernets” locals tenen. El cert és que a Tarragona mateix, avui, pots trobar cursos de mil i un balls menys de sardanes. Insisteixo: més enllà dels que es fan a les escoles i casals d’avis, sempre fruit del voluntarisme més pur. I més enllà dels que sí que es fan per al públic en general però en moments molt concrets de l’any. Ja ho deia el Llach que el meu país és molt petit.... i, dic jo, no sempre de tamany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada