[Un dos i seguit, 30-1-26]
No puc evitar la temptació de seguir parlant de la qüestió de les últimes setmanes en aquest inici de programa: aquelles dues maneres de viure la sardana que, ens agradi o no, ho sapiguem o no, han conviscut al llarg de la història d’aquesta dansa. Dues maneres d’entendre la sardana, però, que mai han estat impermeables l’una respecte l’altra, ni molt menys. De vegades, fins i tot, s’han arribat a entendre i han trobat consensos no elaborats, no gestats per l’entesa entre dues parts, sinó per la mateixa contundència dels fets naturals.
Dèiem, i això segur que sorprendrà a més d’un, que la visió més elaborada i normativa de la sardana moltes vegades s’havia manifestat contrària a les colles de competició. Més aviat, al fet competitiu i el suposat encarcarament d’aquestes agrupacions de dansaires, entenent que la seva pràctica és contrària a l’espontaneïtat de la sardana popular. Com ja és prou sabut, aquesta batalla els amants del cànon sardanista ja fa molts anys que la van perdre i, de fet, van acabar assimilant el món de les colles en el seu imaginari d’idealitat sardanista. Ara, això pot sorprendre a molts, de la mateixa manera que les sobta que els diguin que els punts lliures, el ballar tipus «persiana» o les sardanes que adopten temes musicals aliens són coses que s’han fet sempre i, al capdavall, són elements que formen part de l’essència de la sardana. El xoc s’explica perquè allí on els puristes sí que havien triomfat, fins a cert punt, és en el relat, en la teoria de la sardana que es publicava i ensenyava arreu.
Ara, cal obrir mentalitats i deixar que s’expliquin els entesos de veritat. Que d’haver-ne n’hi ha!
