El gran dubte

[Un dos i seguit, 9-4-21]

El gran dubte que tenen plantejat el sardanisme i els esbarts, igual que els altres sectors de la cultura popular i tradicional, és fins a quin punt els afectarà l’actual crisi provocada per la pandèmia. No em refereixo, és clar, al moment actual, ja que és evident que la situació és terrible, amb la major part de l’activitat suspesa. El temor, a banda d’això, és si es podrà recuperar certa normalitat un cop tot hagi passat, que se suposa que tard o d’hora s’aconseguirà aquell estat que ara ens sembla llunyà o, directament, utòpic.

Perquè ens hem d’anar fent a la idea que no n’hi haurà prou amb que algú amb autoritat ens pugui dir que ja està, que està tot controlat i es pot fer de tot, cosa que ves a saber si es produirà. En aquest temps excepcional, s’han perdut persones, s’han eixugat pressupostos, s’han dinamitat esperances i il·lusions, s’han perdut continuïtats i inèrcies... Algú potser haurà portat el seu camí professional o personal cap a altres terrenys... Potser no es gosa expressar-ho, però tothom té por de si podrà comptar amb tota la junta, amb la plantilla de la cobla, amb tots els balladors de la colla de concurs. I, els que hi siguin, caldrà veure en quines condicions tornaran a l’activitat.

La fragilitat de la majoria de les entitats, sobretot, és endèmica, de manera que tot plegat no ha fet altra cosa que agreujar allò que ja era poc robust. Això sí, no han estat pocs els que han procurat que aquest enorme i letal parèntesi no fos total, mantenint, com a mínim, el contacte virtual o exercint l’enginy per improvisar activitats  alternatives. El panorama, certament, és divers, de manera que detectem venerables entitats que ens consta que estan al límit de l’extinció, mentre altres organitzacions ja analitzen com es poden preparar per sortir del túnel. La Unió de Colles, posem per cas, ha preparat un cicle de conferències -virtuals, això sí- que ho tractaran des de diverses perspectives. Potser és això el que cal: optimisme, combinat amb feina rigorosa.

Noves experiències

[Un dos i seguit, 26-3-21]

La situació –vull creure que excepcional- que representa la pandèmia, ha evidenciat una actitud que ja venia de lluny per part de moltes cobles i que nosaltres hem comentat moltes vegades aquí mateix: la de no limitar-se a complir les funcions estàndard d’una formació d’aquest tipus, és a dir, ballades, aplecs, concerts, concursos de colles o acompanyament d’esbarts. Unes feines que, tot sigui dit, són prou importants i riques en possibilitats, que per elles soles ja fan que la cobla sigui un conjunt instrumental extraordinàriament ric i interessant. Però és evident que això no ha de ser un encotillament de cap mena, per molt ampli i valuós que sigui el contingut. Així, no són pocs els músics que han utilitzat la cobla (o part d’ella, com una eina d’experimentació o, senzillament, un instrument per desenvolupar camins musicals diferents.

Se n’han fet de tota mena de provatures més o menys reeixides, fruit d’aquest neguit dels compositors i intèrprets amb menys complexos i nets de prejudicis. Potser qui més ha treballat aquestes vies diferents ha estat la cobla Sant Jordi, però no hem d’oblidar moltes d’altres, com la valentia dels Montgrins, fa anys, amb la Sardanova, per exemple. Encara que les cobles joves potser siguin les més decidides, actualment tampoc s’han d’ignorar les propostes de formacions teòricament més convencionals, com la més que centenària Principal de la Bisbal i els diversos tipus de concert que ofereixen, com el que diumenge es podrà veure al Vendrell.

Aquí, a les comarques tarragonines, tampoc ens quedem enrere, amb iniciatives tant singulars com aquella Formiga & Cigale de La Principal de Tarragona, o els diferents i variats concerts que ha preparat la Reus Jove. Ara, només falta que allò que permetin les restriccions i el coratge dels nostres organitzadors facin que tot això es materialitzi i en podem gaudir.

El gran drama

[Un dos i seguit, 19-3-21]

El gran drama d’allò que tractem en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, rau en que és vist, generalment, només com unes activitats purament lúdiques i res més. Totalment prescindibles, doncs, en aquests temps que vivim. Molts, resolen la qüestió afirmant que amb la pandèmia allò que cal és que qui ho practica se n’ha d’abstenir. I ja està. 

Aquests, no tenen en compte que de la mateixa manera que els botiguers, els restauradors i tants d’altres professionals han vist afectada la seva font d’ingressos, en el cas que ens ocupa no es tracta, només, d’una gent que balla, que veu ballar o que escolta música. Hi ha autèntics professionals –en el sentit més ampli i noble de l’expressió- que fan possible aquesta música. També ja fa un any que les cobles han vist reduïda la seva activitat a la mínima expressió, amb molt poques actuacions i, en alguns casos, zero.

Durant aquests mesos tan especials que hem viscut i, de moment, encara estem vivint, s’ha pogut comprovar el neguit de moltes entitats per mirar de fer alguna cosa, sempre seguint totes les mesures que ha calgut. A Tarragona, per exemple, ens hem hagut de conformar amb tres concerts (molt interessants, d’altra banda), però sense ballades, concursos ni assajos de les colles de competició. L’excepció més propera va ser el concurs del Vendrell, un dels pocs que es van poder celebrar arreu del país.

Ara, en consonància amb la lenta obertura que es preveu, s’intueix la possibilitat de fer algun concurs a l’abril. Les colles han començat a assajar i ja s’anuncia algun curset, mentre que la resta, ballades i aplecs, resten pendents fins l’últim moment i es van adoptant decisions segons la situació va evolucionant. En definitiva, el panorama segueix sent el mateix que ja hem viscut tantes vegades aquests llargs dotze mesos: incertesa i més incertesa.

Quin nivell!

[Un dos i seguit, 12-3-21] 

Tenim en marxa una nova temporada de La Sardana de l’Any en una edició singular en molts aspectes, en bona part a causa dels malabarismes que els cal fer a tots els organitzadors, del que sigui, en temps de pandèmia. A més de l’alteració en el calendari i la incertesa sobre si la final es podrà fer amb públic o, com l’any passat, retransmès per televisió i amb el vot virtual, aquesta vegada el que s’escollirà serà la SuperSardana de l’Any entre les 16 guanyadores de les altres tantes edicions de la segona etapa del concurs. De fet, això mateix ja es va realitzar en cloure la primera època, però no sé si ara ja hi havia la intenció de repetir l’experiència o ha estat una solució d’emergència d’un any anòmal, amb poques sardanes estrenades.

En tot cas, quedant-nos amb la part positiva de tot plegat, l’experiència d’enguany, com a mínim, haurà servit per fer bullir l’olla i enllaçar dignament un període passat i un altre –esperem que imminent- de nou. I, no oblidem, la última final ens haurà servit per implantar l’esmentada retransmissió i el vot virtual, una bona opció tant si es pot fer la final amb públic o no.

Allò que no ha variat des de que es va encetar la segona època de La Sardana de l’Any és el recurrent debat, a les xarxes sobretot, sobre la qualitat de les sardanes que són escollides. La qüestió no és tant si les que arriben a la final tenen prou nivell o no, com el fet lamentable que peces realment interessants siguin aviat eliminades. En aquest sentit, s’acostuma a posar com a exemple determinades sardanes de qualitat que van guanyar els primers anys i que ara, asseguren alguns, serien bandejades a la primera oportunitat. 

A mi em costa creure que els gustos o la sensibilitat del públic hagi degenerat al cap de 40 anys, però si aquesta apreciació meva fos real, voldria dir que alguna cosa no s’ha fet bé, o abans o ara. Tenim polèmica per temps, sembla.

Tornarem a agafar-nos de les mans

[Un dos i seguit, 5-3-21]

L’excepcionalitat permanent que estem vivint en pràcticament tots els aspectes de la vida, comporta, entre moltes altres coses, que sempre haguem d’estar pendents de què es pot fer o no, de si el desenvolupament de la pandèmia permetrà una major llibertat o si, en canvi, tornaran les restriccions més o menys estrictes. Ho hem anat veient, en aquest programa, en tractar de parlar de les activitats que es fan, les que no es fan, les que s’han de modificar per adaptar-les a les circumstàncies i, fins i tot, les que no eren previstes i sí que es porten a terme.

En fer aquest seguiment ens hem trobat, com en molts altres àmbits, que les actituds dels responsables i dels usuaris es poden manifestar de moltes maneres: des de les més resignades o porugues, fins a les que miren d’aprofitar la més mínima possibilitat de portar a la pràctica alguna cosa. En general, però, predominen les ganes de tornar-hi, de ballar a la Rambla, d’assajar i anar de concurs, de fer música i que els altres escoltin o ballin, de tombar pel país per gaudir dels millors aplecs o que les sardanes siguin l’excusa per veure nova gent i escenaris desconeguts.

Ara que s’està dient amb la boca petita que sembla que el panorama tendeix a millorar, ja hi ha qui pensa en que potser no haurà de suspendre res més, també hi ha aquell que ja s’hi veu –per exemple- en aquell primer aplec d’Amposta que també serà el primer de la nova cobla local; o alguna colla tarragonina ja ha decidit trobar-se per assajar aquest dissabte... Entendreix comprovar que aquests i moltes altres gestos no són inconscients, conseqüents amb allò que el sardanisme ha demostrat al llarg d’aquesta llarga i dura prova: que no és temerari, que quan ha pogut ha assumit amb convicció les mesures pertinents, ha donat exemple de seny i, alhora, l’aspiració que tard o d’hora hi podrem tornar a agafar-nos de les mans i deixar-nos portar per la música. Encara que sigui amb guanys, mascareta i el que calgui.

Super Sardana de l'Any

 [Un dos i seguit, 26-2-21]

Aquesta setmana s’engega, novament, la maquinària del concurs La Sardana de l’Any, encara que, aquesta vegada, haurà adoptat la denominació de la Super Sardana de l’Any, perquè el que s’escollirà serà la sardana més popular no pas entre les estrenades l’any passat, sinó entre les guanyadores del certamen en la seva segona etapa.

De fet, anys enrere ja es va fer una Super Sardana de l’Any per cloure, precisament, la primera època. En aquella tanda de quinze convocatòries l’estructura era força similar a l’actual, encara que el conjunt de les emissores que oferien les eliminatòries era ben diferent, més que res perquè el panorama radiofònic també ha canviat força. Moltes d’aquelles sintonies, bàsicament en ona mitjana, ja no existeixen i la majoria eren emissores comercials i alguna institucional. Justament va ser la desaparició de la que ho organitzava -Ràdio Joventut de Barcelona, pertanyent al que havia estat el grup d’emissores del Movimiento- va portar a que el concurs hagués de plegar.

Ara, La Sardana de l’Any l’organitza la Confederació Sardanista i compta amb la col·laboració d’una extensa xarxa d’emissores, la majoria municipals, un fenomen que encara havia de manifestar-se a finals dels anys 80. Això sí, allò principal que dóna sentit al concurs segueix intacte: divulgar al màxim les noves sardanes per mitjà de la participació popular. Tornem-hi, doncs!

Molt més

[Un dos i seguit, 19-2-21] 

La sardana és, abans que res, una dansa popular, característica del Principat de Catalunya i la Catalunya Nord, principalment, que es balla de manera lliure i espontània, sobretot al carrer. Pot ser molt més, però crec que ningú em discutirà aquesta afirmació. I no és poc, això, quan de danses tradicionals que les practiqui algú més que els grups destinats a la seva conservació o exhibició no n’hi ha gaires.

Però també és cert que aquell «molt més» que deia també és molt important en aquest cas. I això s’evidencia de tant en tant, encara que no sempre s’entengui a certs cercles, com podria ser el cas del context de l’actual pandèmia. La pràctica de la sardana com a dansa s’ha vist eliminada temporalment de manera dràstica i llavors s’han mantingut -encara que no n’han sortit indemnes- la música, la vida social de les colles, els estudis històrics, la sardana i la música per a cobla de caire més o menys simfònic, concursos musicals, enregistraments, experiments de fusió... Segur que em deixo alguna cosa, però crec que n’hi ha prou per justificar la teoria que la sardana i la cobla són molt més que uns que toquen i uns altres que ballen.

Quan hi ha qui treballa de valent per tal que la sardana sigui reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, estaria bé que els mateixos sardanistes procuréssim fer més evidents, de cara a la resta de la societat, aquests i altres valors que he apuntat. Jo diria que el fet que nosaltres mateixos ens ho creguem de manera prou explícita, forma part d’allò que es valora en el moment d’adoptar una decisió per part dels senyors i senyores de la UNESCO.