Consistència

[Un dos i seguit, 28-5-21]

Una de les moltes polèmiques que circulen per les xarxes aquests dies ha tingut com a motiu la versió de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors, que es va interpretar en l’acte d’investidura del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès. Va anar a càrrec de la cantant Magalí Saré i el contrabaixista Manel Fortià, que oferien una interpretació força original, tant en la música com en la lletra. Deixant de banda, ara, aquest darrer aspecte, en el qual es va feminitzar els segadors per segadores, que és tota una qüestió de debat immensa, des d’un punt de vista musical també hi ha gran controvèrsia sobre si això cal fer-ho o no, o si és de prou qualitat...

Personalment, la versió em va agradar, la vaig entendre com una manera personal de veure aquesta peça, com tantes n’hi ha en aquesta i moltes altres. De fet, a l’Un dos i seguit cada setmana escoltem una versió diferent d’un altre himne com és La Santa Espina. El meu dubte, però, és si era un bon moment per fer-ho. No em veig capacitat per assegurar res, però sospito que a cap país del món en els actes oficials –i quin ho pot ser més que el d’investidura del president?- no s’interpreti la versió oficial de l’himne respectiu.

Sigui com sigui, crec que els catalans hauríem de tenir prou autoestima per entendre que en aquella cerimònia hauria resultat perfecte qualsevol de les versions oficials que hi ha: la d’orquestra simfònica, d’Antoni Ros Marbà; la coral, d’Oriol Martorell; la de banda, de Joan Lamote de Grignon; la simfònico-coral, de Ros Marbà; i la de cobla, de Francesc Cassú. Ara bé, atesa la dimensió de l’acte, sens dubte que la cobla, amb la seva tímbrica característica, hauria estat sensacional. En realitat, això ja es feia en temps de la República en una versió de Josep Serra. Aleshores, però, els preocupava més atorgar consistència pròpia d’un país de veritat a la cerimònia que fer-se els modernets.

Recuperació!

[Un dos i seguit, 21-5-21]

La nostra agenda d’activitats segueix en la línia habitual dels últims mesos: totalment trastocada i canviant fins al darrer moment. Presenta, això sí, indicis cada vegada més clars de recuperació, o de voluntat de recuperació, per dir-ho de manera més ajustada a la realitat. Segueixen les suspensions i ajornaments, però, poc a poc, els més valents i decidits van introduint elements de llum.

Hem pogut parlar de les primeres ballades i dels primers concursos de colles, sempre seguint mesures de protecció extremes, però que són realitat a molts llocs i en contrast amb altres poblacions que no han sabut o no els han permès fer el pas. Ara, ja es parla dels primers aplecs que no se suspendran, ni s’ajornaran, ni es transformaran en concerts. Uns de manera més tímida que altres, però llocs com Mollerussa o Calella són els que ja ho han anunciat: si no hi ha cap trasbals important, faran els seus aplecs per ballar i, alhora, divulguen en quines condicions ho faran, perquè no es tracta de fer com si tot hagués passat de cop, sinó de no caure en l’excés de prudència, una actitud que sospito que a molts llocs ha estat l’excusa per estalviar-se esforços i pressupostos.

El cert, però, és que la normativa vigent fins al dilluns 24 indica, literalment i entre altres coses, que “pel que fa a la celebració d'esdeveniments amb públic, s'han de celebrar en espais perimetrats, amb públic estàtic i assegut, sense interacció entre actuants i públic i amb control d'aforament”. Costa de lligar això amb les ballades que ja s’han fet i amb altres activitats que ja s’han portat a terme amb el públic poc “estàtic”. Al capdavall, és allò que hem comentat moltes vegades de la incertesa i els greuges comparatius... Esperem que aquestes normes, sovint canviants, evolucionin en un sentit més d’acord  amb la millora del panorama que sembla que s’està produint.

Aprendre coses

[Un dos i seguit, 14-5-21] 

Una de les activitats sardanistes que més bé han entomat tot el trasbals causat per la pandèmia ha estat, sens dubte, el concurs La Sardana de l’Any. Naturalment, també l’ha afectat i no es pot parlar de normalitat en el seu desenvolupament, però el cert és que s’ha pogut fer i només han calgut certes adaptacions –no menors, en alguns casos- per poder assolir els objectius. No oblido, és clar, el fet que l’any passat la final s’hagués de fer sense públic, però es va fer i tothom ho va poder seguir per les xarxes socials en directe i per TV3 en diferit.

L’altra afectació haurà estat el fet que la present edició no es basi en sardanes noves, sinó en la tria de la SuperSardana de l’Any entre els guanyadores de les anteriors edicions d’aquesta segona època del concurs. Però, un cop més, malgrat tots els problemes, la gent ha pogut escoltar les eliminatòries, ha pogut votar i hi haurà una final, aquest dissabte, a l’Espluga de Francolí, altra vegada amb públic en viu i en directe. 

De tot plegat, n’haurem après coses, és clar, alhora que s’ha constatat la resiliència del sardanisme. Només cal esperar que a la resta de sectors, un cop arribem a un estat de certa normalitat, es pugui dir el mateix, que no s’han perdut gaires estovalles en aquesta brutal bugada. En tot cas, seria magnífic que es pogués parlar d’aquelles coses apreses que deia i que, de moment, em referia a La Sardana de l’Any, com per exemple la votació telemàtica, cosa que no només evita riscos d’infecció, sinó que democratitza molt més el concurs, implicant en la decisió final moltíssima més gent que els que tindrem la sort de ser al Casal de l’Espluga.

Torna la sardana esportiva

[Un dos i seguit, 7-5-21]

Doncs sembla que sí, que poc a poc, molt poc a poc i de manera prudent, les coses van situant-se cada vegada més a prop d’una certa normalitat. I en el terreny que aquí ens ocupa, potser amb la sensació que aquelles precaucions encara són més destacades, també podem anar parlant de que cada vegada hi ha una mica més de llum.

Aquesta setmana, la notícia no és menor: diumenge a la tarda, a Sabadell, hi haurà el primer concurs de colles “gros” de la temporada. Sí, ja ho sé que no fa gaires dies va tenir lloc el de Cabrils, i no el vull menystenir, però aquest arriba quan ja no hi ha confinaments territorials i, per tant, podrà comptar amb algunes colles més. No serà vàlid per a cap campionat -una mena d’amistós, per entendre’ns-, però segur que constituirà una manera de desentumir els cossos dels dansaires, de provar coses, de mirar de reüll com estan els altres, potser d’estrenar vestuari o de donar l’alternativa a algun ballador nou.

Com a tarragonins, podem estar orgullosos que malgrat tot el que ha significat aquesta brutal aturada que encara ens afecta, a Sabadell la presència de la ciutat serà notable: tres colles de diferents categories: la infantil “Petits Tarragona Dansa”, la gran “Tarragona Dansa” i la veterana “Toc de Dansa”, tot un luxe. I, atenció, amb el retorn a la competició regular de la colla gran, “Tarragona Dansa”, amb la plantilla fins ara juvenil, un conjunt esplèndid, entusiasta i una solidesa que promet molt i molt.

Que ningú pensi que el concurs de Sabadell es farà a la lleugera. S’han previst unes estrictes normes de funcionament que han de garantir la seguretat de tothom i, alhora, que el concurs resulti lluït. Això contrasta amb les notícies que ens arriben de Reus, en el sentit que probablement no es permetrà celebrar el concurs previst pel dia 20 de juny. Quan encara falta un mes i mig! La notícia positiva és que s’hi veu més predisposició positiva per part de l’Ajuntament de Constantí per al concurs d’una setmana abans, el dia 13 de juny. I Tarragona? De moment, només se senten grills.

Capital, malgrat tot

[Un dos i seguit, 30-4-21]

Després de l’ajornament obligat d’ara fa un any i de patir fins l’últim moment per les canviants circumstàncies en les que tots plegats ens hem de moure, sembla que, finalment, aquest dissabte es podrà celebrar la proclamació de Sant Feliu de Guíxols com a nova Capital de la Sardana. Naturalment, la festa no tindrà el volum, el ressò ni la participació popular que tots hauríem volgut, però la tossuderia dels organitzadors haurà permès encetar amb dignitat un any que cal esperar que vagi evolucionant en positiu i que permeti, progressivament, anar perfilant una programació cada vegada més propera a la desitjada normalitat, sigui quina sigui la que, finalment, haguem d’assumir.

De fet, si fem una mirada panoràmica arreu del país, ens permetrà comprovar que, efectivament, poc a poc, de la mateixa manera que les restriccions es van alleugerint, les activitats també es van desvetllant. Ho fan de manera desigual, però és evident cert reviscolament. Proliferen els concerts, es comença a fer alguna ballada amb mil i una prevencions i les colles sardanistes de competició ja han començat a assajar i a participar en els primers concursos. 

Sobta, però, veure el contrast que hi ha entre aquest neguit –assenyat, això sempre- per procurar reprendre l’activitat en la mesura que es pugui, amb les cancel•lacions a llarg termini fins i tot i sense ni tan sols plantejar-se ajornaments o adaptacions en molts casos. No em refereixo als aplecs, que són més complexos, sinó per moltes ballades que podrien fer-se adoptant aquelles mesures que dèiem, o transformar-les en concerts, per exemple.

Ara bé, siguem positius i pacients i quedem-nos en el fet que ja tenim nova capitalitat i que d’aquí a pocs dies diverses colles tarragonines ballaran el seu primer concurs de la temporada i que també ben aviat a l’Espluga de Francolí es podrà escollir la SuperSardana de l’Any. En tots aquests casos, es farà en millors condicions que l’any passat, això segur!

Panorama complicat, encara...

[Un dos i seguit, 23-4-21] 

Segueix la pugna, la batalla constant entre els organitzadors d’activitats i col·lectius com colles sardanistes i esbarts, per una banda, i la dura realitat que imposa la pandèmia per l’altra. Ha calgut adaptar-se a una situació canviant, amb alts i baixos, amb les mesures de seguretat corresponents, però no sempre clares; la necessitat dels professionals, com ara els músics, d’exercir la seva professió; la també necessària pràctica o gaudi de la gent d’unes activitats, potser no essencials en un primer moment, però sí bàsiques per a la salut emocional i mental, sens dubte...

Ara, quan sembla que es comença a obrir la porta novament i amb l’esperança posada en les vacunes, s’evidencia encara més aquell estira i arronsa per veure què es pot fer i com. Malauradament encara hi ha pors i prevencions amb efectes que ens fan ballar el cap a l’hora de confeccionar l’agenda. Veiem com les colles sardanistes i els esbarts comencen a assajar amb la vista posada en els primers concursos i les primeres actuacions. I és aquí, en la concreció de les activitats  on arriba la disbauxa. 

Parlant de concursos, per exemple, mentre en algunes poblacions es fan mans i mànigues per tal que es puguin celebrar, amb tot de mesures de prevenció, canvis de dates i el que convingui, en altres no sembla que hagin dubtat gaire en suspendre’ls. Així, entre els casos més immediats, mentre aquest diumenge la vila de Cabrils enceta de manera efectiva el calendari competitiu, ja s’ha assegurat que no es faran els concursos de Reus i de Lleida, que estaven programats en dates coincidents o properes als de Constantí o Sabadell, que aquests sí que es preveu fer-los.

No es tracta de criticar ningú per una cosa o l’altra –Déu me’n guardi!-, però sí de constatar aquest panorama complicat en el qual ens hem de moure.

Més reflexió

[Un dos i seguit, 16-4-21]

El món de les colles sardanistes de competició, potser perquè des de feia anys era un dels més vitals que aplegaven més joves de tot el sardanisme, no s’havia preocupat gaire, fora d’alguna acció puntual o d’alguna colla concreta, de debatre, d’analitzar les seves circumstàncies. Concentrats en tot el que implica una participació plena en els concursos i els campionats corresponents, semblava que tant cada una de les anelles com la Unió de Colles ja tenien prou feina. No dic que mai no s’hagi fet res, ni que no s’hagi participat en congressos o altres organitzacions similars d’abast més ampli, però la complexitat del fet competitiu i associatiu de les colles potser hauria merescut una major reflexió.

Ha estat ara, arran de l’aturada bestial que ha comportat la pandèmia, quan s’ha aprofitat l’allunyament del frenesí dels assajos i els concursos per plantejar alguna cosa seriosa i d’abast general de les colles. Ha estat una oportunitat per replantejar i rejovenir la revista de la UCS, per exemple, o per iniciar un cicle de conferències virtuals sobre diversos aspectes que haurien d’interessar tothom qui està involucrat amb aquest sector de la sardana i, crec jo, fins i tot, per a tots els altres.

La primera sessió va tenir lloc aquest passat dimecres i va anar a càrrec del tarragoní Alfred Abad, qui va tractar la qüestió de la interpretació de les sardanes en els concursos, és a dir, com tradueixen els balladors les variacions de la música en la dansa, un aspecte que és molt més complex i difícil del que pot semblar des de fora. L’Alfred, bregat en molts aspectes de la sardana i, particularment en aquest n’és un especialista, ho va tractar de manera valenta, clara i entenedora. Valdrà la pena que els interessats que no van poder seguir la xerrada en directe, accedeixin al canal de You Tube de la Unió de Colles on ja hi està penjat el vídeo. 

Dimecres s’hi van connectar 43 dispositius (ho dic així perquè en no pocs casos ho van seguir diverses persones des de cada un), però crec que el volum de gent que mouen les colles em fa pensar que haurien pogut ser molts més. A veure si corre la veu i les altres tres cites previstes apleguen més gent, no només preocupada per ballar, sinó per entendre una mica més allò que fan i per on es mouen.