[Un dos i seguit, 10-11-23]
No vaig tenir l’oportunitat de tractar personalment l’historiador, polític, gestor i no sé quantes coses més, Joan Domènech i Moner, que ens ha deixat aquesta setmana. Malgrat això, com a fidel seguidor de tot allò interessant que s’escriu sobre sardanes crec haver-me fet una idea força fidel a com era aquest personatge que m’ha semblat apreciat per tothom. Es tracta, per sintetitzar, d’una d’aquelles persones que no només treballen de valent per molt més que les obligacions, sinó que acostumen a estar presents en la major part d’iniciatives culturals que es porten a terme en una àrea determinada del país i hi aporten idees, energia i feina eficaç.
En Joan Domènech, a més, va ser d’aquells polítics que incideixen de manera realment positiva en la seva comunitat, demostrant clarament que d’aquesta mena, encara que no sembli, n’hi han, realment. Una activitat política que l’hi va servir per incidir de manera important en el món sardanista, a més de la tasca que abans, durant i després va realitzar de manera altruista. Entre aquesta, m’agradaria destacar les diverses biografies que va escriure sobre grans músics del sardanisme, unes obres documentadíssimes i ben treballades.
En aquests casos s’acostuma a utilitzar el tòpic de que és una gran pèrdua, però es tracta d’una realitat incontestable i no dubto en utilitzar-la. Que descansi en pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada