Música en viu o "enllaunada" en els concursos de punts lliures?

[Un dos i seguit, 2-2-24]

Una d’aquelles qüestions que, segons la perspectiva des de la qual les observem, poden semblar menors, però que a l’hora de la veritat no ho són tant, és el debat, que s’arrossega des de fa anys, de si la música dels concursos de punts lliures -els específics de punts lliures, vull dir- ha de ser en viu, a càrrec d’una cobla present a l’acte, o, en canvi, fer-ho com a les últimes edicions, amb música enregistrada. La discussió hi ha sigut, poc en públic, però sembla que ben present en circuits tancats i en les converses entre els més directament afectats -colles i organitzadors- i també entre els afeccionats.

Un dels indicis de que sí que hi ha hagut debat és que l’enquesta que la Unió de Colles acostuma a plantejar per les xarxes sobre les més diverses qüestions que afecten la competició i el resultat de les quals es publica a la revista Unió, la darrera pregunta precisament tractava sobre el que comentem. Concretament deia que «A la final de Punts Lliures, preferiu la música en directe o gravada?». El resultat ha estat que el 62,9 per cent opten pel directe, el 34,8 per la música enllaunada i un percentatge molt petit (que ni s’indica en el gràfic) no es posicions per cap de les dues opcions.

Sembla que les raons a favor de la música enregistrada no són econòmiques, sinó que se suposa que cada enregistrament que es balla és el mateix que s’assaja i preparen els punts i, per tant, asseguren, les anelles no han de patir perquè pugui ser diferent. També s’ha esgrimit l’argument que una activitat que, diuen, és força semblant com són els campionats de ball de saló també es fan d’aquesta manera. Naturalment, en aquests casos caldria comptar amb una orquestra simfònica, un grup específic de tango i tota la varietat de formacions instrumentals que calgués davant els balls tant diversos que allí es practiquen. Però, amics, nosaltres tenim la cobla, una formació única i força versàtil, encara que en aquest cas «només» ha d’interpretar sardanes! Això sí, cal comptar amb una bona cobla i entenc que amb uns bons balladors que han de saber superar reptes tant terribles com petites variacions de ritme.

L’esmentada enquesta potser no sigui gaire representativa, més que res per la mostra tan petita utilitzada, però a mi em sembla prou simptomàtica d’allò que molts comentaven en el darrer campionat a Sant Cugat. És clar que allí la sonorització va jugar una mala passada a tothom, sobretot als balladors, i no era la primera vegada.  Més d’un, però, tot i lamentar-ho, va somriure per sota el nas...