Enraonar

[Un dos i seguit, 25-4-25]

Algú podrà pensar que allò que defenso sovint de que cal que hi hagi més debat en el món sardanista (i que aquest sigui valent, però assenyat i respectuós, amb la màxima participació possible) m’ho ha inspirat el portal S21.cat·Sardanisme per al segle 21, que tantes vegades cito. Els més fidels seguidors del programa, que d’haver-ne n’hi ha (gràcies, amics!), sabran que sempre ho he defensat, això, perquè crec que és convenient i, generalment, profitós.

És clar que també segueixo creient que l’S21.cat és una magnífica oportunitat per practicar-ho, això d’enraonar amb ganes de cercar solucions o, senzillament, pel gust de compartir opinions sobre una qüestió que ens apassiona. I una de les darreres discussions m’ha sorprès, perquè en algun aspecte jo ho havia expressat en petit comitè: que alguns compositors tipus Molina, Paulí, Gasulla o Ortí, per exemple, segons algunes opinions, han evolucionat de manera que les seves darreres sardanes s’allunyen de l’estil inicial. Això és ben natural, és clar, però el cas és que hi ha qui assegura que senten cert desencís, perquè ja no hi troben aquella màgia que els havia captivat. 

He dit que jo havia pensat alguna cosa en aquest sentit, però més aviat en casos molt concrets (no diré cap nom) on potser allò que ha passat és que possiblement s’han prodigat massa i, és clar, allò que primer sorprenia ara ja no ho fa tant. No coincideixo, en canvi, en altres autors (ara sí vull dir un nom) com és el cas de Jordi Molina, de qui sempre he estat un admirador, però que darrerament trobo que ha guanyat moltíssim, aportant sardanes esplèndides com El silenci del far o altres més de carrer, per entendre’ns, com Anella Banyolina. És clar que en aquesta qüestió parlem de gustos personals i que cadascú és un món, però ja va bé, molt bé, que en parlem. 

Mancances flagrants

[Un dos i seguit, 11-4-25]

Ja fa temps que la Confederació Sardanista està treballant per millorar i modernitzar la seva agenda d’activitats. Allò que primer era un quadernet de butxaca amb les dades essencials dels aplecs d’arreu del país, va acabar sent un llibret molt més complet, però poc pràctic per als que la volien portar al damunt i, també, sempre va tenir l’inconvenient de les impossibles actualitzacions. Per sort, les noves tecnologies han permès trobar fórmules millors per tal de saber què es fa i on podem anar si volem ballar, veure o escoltar sardanes. El fet que avui dia tothom tingui un mòbil a mà i que aquests aparells permeten fer-hi filigranes, ha sentenciat la guia impresa, és clar. 

Des del telèfon podem, doncs, teòricament, estar al dia de tot allò que tenim a l’abast si accedim a l’agenda de SomSardana. A més, aquests dies s’ha afegit una altra opció des del portal S21.cat · Sardanisme per al segle 21, consistent en facilitar l’accés a part del material del potentíssim web Boig per la Sardana, concretament als programes dels propers actes, amb l’opció de saber tiratges i altres dades disponibles sobre cada composició que s’ha d’interpretar. Són idees meravelloses i que segur que seran molt útils. 

Jo només hi faria un apunt, tot i saber que ja hi haurà qui dirà que sóc un pesat amb això: entre tots hem de fer alguna cosa, cal conscienciar entitats i cobles per tal que realment proporcionin les seves respectives agendes per a ser divulgades a temps. Encara hi ha mancances flagrants en aquest sentit i crec que és surrealista que a la nostra agenda d’avui, per exemple, encara hi aparegui un aplec sense dades: ni cobles, ni lloc, ni horari. Ah! i d’aquest, almenys, en sabem el dia!

Nou Campionat

[Un dos i seguit, 7-4-25]

Aquest cap de setmana comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2025 i ho fa a la població de Rosselló, a la comarca del Segrià. Ara, és el torn de les colles veteranes i aviat s’hi aniran afegint la resta de categories, de les quals ja s’han publicat les característiques respectives amb les quals s’hauran de regir al llarg de la temporada. 

També sabem quines colles hi ha a cada una, excepte les més petites, de les quals encara no s’han donat a conèixer aquestes dades. En tot cas, allò que tothom es pregunta és quines colles s’han compromès al Campionat i quin és l’estat de salut del sector. És evident que és complicat i moltes colles han de fer mans i mànigues per complir amb tot allò que exigeix el ritme d’un campionat i no sempre s'hi veuen amb cor. Observem, per exemple, que la Violetes del Bosc allarga el seu any sabàtic, mentre pot ser que la reviscolada de colles joves que es va observar l’any passat potser s’incrementi, gràcies, en part, a les diverses anelles nascudes darrerament vinculades a escoles de les terres de Ponent. Caldrà estar atents a tot allò que passi a partir d’ara.

Una tensió permanent

[Un dos i seguit, 28-3-25]

Embrancar-se amb segons quins conceptes és perillós, però a vegades les circumstàncies ens hi porten. És el cas de qüestions com folklore, cultura popular, cultura tradicional, cultura folk i similars. De fet, fins i tot el mot cultura, tot sol, ha donat per moltes disquisicions i s’han publicat infinitat de llibres i articles. 

Va ser al segle XIX quan es va parar atenció en aquelles nocions que he citat abans, començant pel folklore. Es van valorar en el mateix moment que es va produir un auge de la idea de nació i es van veure com elements de les essències de cada una de les nacions. I aquesta vindria a ser la base de la baixa cultura, a diferència de l’alta. És a dir, una de bona i una altra de menor, una diferenciació que sempre ha grinyolat, sobretot amb les idees més democràtiques que, poc o molt, s’han anat imposant. També hi ha qui entén cultura popular com aquella que convoca més quantitat de gent, a diferència dels que més aviat creuen que és la que té unes determinades arrels, però aquesta és una altra qüestió.

A Catalunya hi va haver aquell conjunt de persones benintencionades que, a primers del segle XX, es van proposar dignificar la sardana i la cobla. Fou una operació immensa de revaloritzar la música, establir normes i decàlegs per al ball, promoure composicions de gran qualitat musical -no només sardanes- o fins i tot crear una cobla com la Barcelona, amb el bo i millor dels intèrprets del moment. Un fenomen que cal reconèixer com un fet molt valuós, que va situar la cobla en la categoria d’alta cultura i del qual encara en gaudim, encara que no tothom ho reconegui. 

El problema ha estat quan certes persones i entitats han volgut limitar la sardana i la cobla només a aquella idea normativa, rebutjant altres maneres de manifestar-se la dansa i la música més lliures o, senzillament, que segueixen altres camins. Ha estat una tensió permanent entre dues maneres de veure-ho que ha portat a victòries a vegades per a uns i a vegades per als altres. Però és clar que uns van guanyar el relat, que es diu, van imposar certa mentalitat que ara topa amb aquells que, posem per cas, volen fer punts lliures o la persiana i amb les sardanes que surten del clàssic «tots som pops». No deixa de ser divertit contemplar-ho!