Enraonar

[Un dos i seguit, 25-4-25]

Algú podrà pensar que allò que defenso sovint de que cal que hi hagi més debat en el món sardanista (i que aquest sigui valent, però assenyat i respectuós, amb la màxima participació possible) m’ho ha inspirat el portal S21.cat·Sardanisme per al segle 21, que tantes vegades cito. Els més fidels seguidors del programa, que d’haver-ne n’hi ha (gràcies, amics!), sabran que sempre ho he defensat, això, perquè crec que és convenient i, generalment, profitós.

És clar que també segueixo creient que l’S21.cat és una magnífica oportunitat per practicar-ho, això d’enraonar amb ganes de cercar solucions o, senzillament, pel gust de compartir opinions sobre una qüestió que ens apassiona. I una de les darreres discussions m’ha sorprès, perquè en algun aspecte jo ho havia expressat en petit comitè: que alguns compositors tipus Molina, Paulí, Gasulla o Ortí, per exemple, segons algunes opinions, han evolucionat de manera que les seves darreres sardanes s’allunyen de l’estil inicial. Això és ben natural, és clar, però el cas és que hi ha qui assegura que senten cert desencís, perquè ja no hi troben aquella màgia que els havia captivat. 

He dit que jo havia pensat alguna cosa en aquest sentit, però més aviat en casos molt concrets (no diré cap nom) on potser allò que ha passat és que possiblement s’han prodigat massa i, és clar, allò que primer sorprenia ara ja no ho fa tant. No coincideixo, en canvi, en altres autors (ara sí vull dir un nom) com és el cas de Jordi Molina, de qui sempre he estat un admirador, però que darrerament trobo que ha guanyat moltíssim, aportant sardanes esplèndides com El silenci del far o altres més de carrer, per entendre’ns, com Anella Banyolina. És clar que en aquesta qüestió parlem de gustos personals i que cadascú és un món, però ja va bé, molt bé, que en parlem.