Enraonar

[Un dos i seguit, 20-6-25]

No em trec del cap la qüestió que tractava ara fa una setmana, també en aquest comentari inicial, sobre les picabaralles entre sardanistes que, a vegades, no fan altra cosa que amargar-nos a tots plegats l’existència i fer aquesta part de la nostra cultura una mica més petita. Em referia a dues notícies nefastes, summament lamentables, que anul·len dues iniciatives esplèndides i, alhora, ben diferents. Una de força veterana com és La Sardana de l’Any -que, ja ho sé, seguirà d’una manera o altra i amb un o altre nom- i la segona més recent però per a mi i algun altre, plena de possibilitats, com és el portal S21.cat.

S’han adoptat decisions que, segurament, són irreversibles i tampoc es tracta de incomodar a qui sigui per tal que ho reconsideri. I més després d’allò que hem llegit els últims dies on tot sembla indicar que les diferències són notables i potser hi ha elements que hi intervenen però que no s’han explicitat. Em costa creure, però, que sigui tan complicat entendre’s quan els objectius són (o haurien de ser) els mateixos. No he pogut evitar pensar en aquella vella cançó de la Cecília que suposo que recordareu, «Un ramito de violetas», on la manca de diàleg, els prejudicis o els constrenyiments mentals de la societat fan que dues persones que possiblement s’estimin tinguin dificultats per manifestar-ho i gaudir-ne. O per sortir d’aquella situació angoixant. 

És clar que alguns em podrien dir que en els casos sardanistes que ens ocupen, precisament, els que han decidit cancel·lar un acord l’un i plegar l’altre, han practicat això últim. Suposo que després d’haver intentat fer allò que vol dir aquella paraula tan bonica com massa oblidada darrerament: enraonar.