El terme mig

[Un dos i seguit, 26-9-25]

Suposo que molts també teniu aquella sensació que ara, precisament quan hem deixat enrere Santa Tecla, és com si en aquest moment comencés un nou cicle, una nova temporada, un nou any. El ritme de la quotidianitat, la climatologia, la durada del dia... tot hi contribueix. Ara bé, en allò que ens ocupa en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, més aviat es  tanca un parèntesi de la temporada i s’enceta la segona part; això sí, ara amb els darrers aplecs i ballades, però amb unes setmanes frenètiques per a les colles de competició.

També aquests dies es plantegen algunes activitats diferents a les dels últims mesos, amb presentacions de llibres (mai insistirem prou en l’interès en el de «Cent motius per estimar la sardana», que ja hem comentat més d’un cop), es tornen a presentar discos molt interessants, es proposen cursets...

Tampoc estarà de més valorar les festes pel que fa la nostra parcel·la. Molt breument: excel·lents els esbarts, a banda del seu paper en el seguici, amb el Retaule esdevingut imprescindible; molt bé el concurs de colles retornat a la plaça Corsini i també magnífica la participació a les ballades de sardanes. És clar que només n’hi ha hagut dues, si comptem la de la Diada, que sortia al programa com a acte previ. Més d’un va trobar-ne a faltar una el dia de la patrona i fins i tot es preguntava perquè La Principal de la Bisbal, que va actuar dos dies a la ciutat no va oferir cap ballada. No caldria arribar a l’excés d’aquell programa de Sant Magí que comentàvem del 1960 on hi va haver 13 ballades (cinc de les quals amb La Principal de la Bisbal) i el concurs de colles amb dues cobles. El terme mig, com acostuma a passar, seria el millor, crec.