Una de freda i una de calenta

[Un dos i seguit, 20-3-26]

Com sempre, en aquest programa d’avui hi haurà música, una agenda, notícies, opinió i altres coses que ens semblen dignes de compartir amb vosaltres. I n’hi ha de tot color, és a dir, coses positives, estimulants, que a vegades han d’anar acompanyades d’altres qüestions que es fa més costa amunt de parlar-ne. 

Per exemple, d’assumptes bonics, que ens aixequen la moral, en tenim alguns, com la festa que va tenir lloc dissabte passat a Sabadell amb un nom singular: Conku Loku, que, encara que no era una idea nova ni massa complicada, si que va mostrar la cara més esbojarrada i divertida de les colles sardanistes. Lluny de la competició tal i com s’entén en el Campionat de Catalunya, tot plegat estava concebut per a gaudir plegats els dansaires que sí, que al llarg de l’any s’esforcen en assajos, desplaçaments i concursos molt exigents, però que han demostrat que també saben passar-ho bé d’una manera més informal, per entendre’ns.

Però després t’arriba a les mans un llibre sobre cultura festiva popular catalana acabat de publicar i signat per un veterà entès en aquestes qüestions i et cau l’ànima als peus en comprovar el tractament absolutament absurd que en fa de la sardana i segons quines altres manifestacions festives catalanes. I allò que més greu em sap és que l’autor és qui és i té el reconeixement que té en certs cercles. Costa d’entendre que es pugui fer un tractament tan anecdòtic, críptic i profundament injust d’un fenomen com és la sardana, que ens agradarà més o menys, però té una importància indiscutible.