dimecres, 28 de setembre de 2011

Donar la cara

[Un dos i seguit, 24-9-11]

L’aparició de les anomenades xarxes socials gràcies al suport d’Internet és, sens dubte, un dels fenòmens més remarcables dels últims anys pel que fa les relacions humanes. Més enllà del simple entreteniment o la pràctica xafardera que sempre s’ha fet d’una manera o altra, els més desperts ja fa temps que han endevinat les enormes possibilitats d’allò que hi ha al darrere de noms com Facebook, Twitter o Linkedin, per dir-ne només alguns dels més importants.

A escala, això també passa en l’àmbit sardanista. Una prova de les possibilitats –i dels perills, també- de tot això  s’està manifestant aquests dies via Facebook. No és que fins ara no s’hagin produït debats i els més diversos intercanvis d’informació o de parers; el que ha passat és que algú ha sabut engrescar diversos debats paral·lels summament interessants. Aquell algú es manté en l’anonimat, rere el pseudònim de Pere Puigdeltaulat, i el que ha fet és exposar un munt d’opinions agosarades sobre la vesant musical de la sardana, sobretot compositors i cobles. Ha dit, sense la més mínima mania (i, per tant,  lluny de qualsevol correcció política) grans veritats d’aquelles que tothom ha dit alguna vegada en privat o fins i tot que ha tingut el cap i no ha gosat confiar a ningú.

A partir d’aquí, s’hi han afegit altres veus valentes, aquestes amb noms propis prou coneguts la majoria dins el món de la cobla i algun de l’àmbit organitzatiu o simple dansaire. La part positiva de tot això és que hi ha diàleg, que es parla sobre coses que massa vegades es deixen passar per mandra, per inèrcia, per por o per vergonya. És el que té escriure des d’un ordinador des de la comoditat de la llar: que ens deixem anar molt més. I aquest és, també, el problema: tant es deixen anar alguns, que s’arriba a exagerar la nota més d’un cop, s’abusa de les generalitzacions i fins i tot es voreja (o s’hi cau de quatre potes) en el parany de l’insult personal i la difamació. En el cas dels que donen la cara, això és una debilitat comprensible, encara que no sempre justificable, però en el cas de l’incitador, qui ha reconegut la premeditació de tot plegat, protegit per l’anonimat, potser siguin uns altres el qualificatius que mereixi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada