dilluns, 4 de març del 2013

Sardanes per la Independència

[Un dos i seguit, 1-3-13]
 
A vegades, als sardanistes se’ls ha acusat de ser massa conformistes, d’acomodar-se amb les situacions del país, i fins i tot se’ls ha atribuït una etiqueta de conservadorisme que sembla impossible de treure’s del damunt.
Sense negar que molts sardanistes, efectivament, encaixin perfectament respecte aquests qualificatius, com sempre les generalitzacions són injustes. Des d’un punt de vista històric, això és totalment fals en els orígens de la sardana moderna, mentre que allò que va passar després és que les forces conservadores es van apropiar de la imatge del sardanisme, de manera que la perspectiva més vital, dinàmica i compromesa amb l’entorn restava amagada. Com l’altra cara de la Lluna, que no es veu però hi és.
De fet, entre els sardanistes –un col·lectiu que, en realitat, resulta difícil o impossible de definir i de delimitar- segurament hi trobaríem de tot. Si hi ha alguna tendència que predomina, m’hi jugaria el que fos que varia poc respecte allò que passa en general a la societat catalana. Només cal que es pugui donar a conèixer en tots els seus aspectes, com ara els que creuen que a Catalunya el que li cal és poder decidir què vol fer i amb qui. Moltíssims van ser a la cèlebre manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i diumenge n’hi haurà una bona representació a l’acte que s’anuncia a Cornellà.
Tot plegat, és un pas més en una presència que –insisteixo- sempre hi ha estat, tot i que no sempre de manera visible. Vull dir que de sardanistes sempre n’hi ha hagut en moments i accions especialment sensibles per al país, encara que no hi participessin amb l’etiqueta de sardanistes. Potser caldria que algú es decidís a fer una història alternativa de la sardana, per descobrir, per exemple, que el compositor Josep Vicens Xaxu era un destacat lluitador anarquista, que a la transició més d’un ballador de colla va estar a la presó, que al darrera de certes iniciatives ciutadanes arriscades en determinades èpoques no hi faltaven sardanistes, etc.
En part, aquella etiqueta de conformisme del sardanisme que comentava resultava prou justificada perquè, en realitat, afecta les entitats, que han hagut de veure-se-les amb organismes de tot tipus i, a vegades, ho han fet en temps gens fàcils. Tota una altra cosa són les persones, ja que a nivell individual, els sardanistes, igual que la resta de ciutadans, cada vegada més, encara que el camí sigui complicat, veuen clar allò que convé al país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada