dimarts, 21 de maig de 2013

Sensació de poc

[Un dos i seguit, 17-5-13]

La setmana passada, referint-me a la gran final de La Sardana de l’Any anunciada per a dissabte a la tarda al Teatre Tarragona, acabava pronosticant que només per a veure l’actuació conjunta d’un esbart, una cobla i el grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries ja valdria la pena ser-hi. I sí, certament va valer molt la pena! Naturalment, vam poder gaudir de les sardanes finalistes, vam poder votar, vam admirar la colla Tarragona Dansa fent punts lliures, però la novetat era comprovar què en sortiria d’una proposta agosarada com era la de combinar dos àmbits que fins ara semblaven allunyats, tot i viure en un sol país.
 
Per a qui encara no ho sàpiga,  Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són un grup que ha sabut agafar el relleu dels vells intèrprets de música popular a les terres de l’Ebre, però anant més enllà. Partint d’un respecte i amor immens per aquelles músiques i cançons, els han afegit instrumentacions noves, hi han potenciat l’humor sa de la terra, ho han vestit amb elements teatrals... i ho han sabut vendre.
A les seves comarques els han apreciat i se’ls han fet seus, però també han actuat arreu de Catalunya posant-se públics ben diversos a la butxaca. Dissabte també ho van aconseguir, aquesta vegada amb la complicitat de l’esbart Reus Dansa, de la cobla Reus Jove i de les sàvies adaptacions d’aquest gran element que és en Jesús Ventura. Després de la sorpresa inicial de bona part de l’auditori, aviat el van engrescar de manera absoluta, fins al punt que, en acabar, molts teníem la sensació de poc, de voler-ne més i més. En realitat, es tractava d’un tast, una estrena de part d’un espectacle més gran que s’oferirà properament. I no sé si tothom ho va captar o ho va voler entendre: es va defensar anar més enllà de les discussions absurdes entre sardanes i jotes, demostrant que les dues són patrimoni d’aquesta terra i que val la pena potenciar-les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada