dissabte, 11 de maig de 2013

Torna a Tarragona La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 10-5-13]
 
Per fi, després d’una llarga cadena d’eliminatòries que ens ha anat acompanyant durant gairebé tots els programes d’Un dos i seguit des del passat mes d'octubre, aquest dissabte arriba la gran final de La Sardana de l’Any. A més, enguany, amb el retorn a Tarragona, ciutat on ja s’havia celebrat una gala durant la primera època del concurs, concretament el 24 d’abril del 1976, al vell Teatre Metropol. Ara, ho farà al nou Teatre Tarragona, amb més capacitat però que ja s’ha quedat petit per a un acte que ja fa dies que va penjar el cartell d’entrades exhaurides.
Al certamen de La Sardana de l’Any sempre l’ha acompanyat la polèmica, a vegades per l’aire de show que en ocasions ha tingut, però sobretot perquè el conjunt de les sardanes que arriben a la final mai complauen a tothom. Un fet lògic, ja que es tracta d’un concurs popular, és a dir, que hi pot participar tothom qui ho vulgui amb els seus vots i ja sabem que els gustos de les majories no acostuma a agermanar-se gaire amb els dels entesos. Per això, precisament, es va crear un premi paral·lel, el de la Crítica, determinat, fins l’any passat, pels periodistes i divulgadors especialitzats, amb la intenció de premiar les peces de major qualitat musical. Enguany, s’ha optat per que aquest premi el decideixi un jurat diguem-ne tècnic, de músics, però sense canviar-li el nom de la Crítica.
Amb el pas dels anys, aquestes polèmiques han seguit i, de fet, s’han agreujat, ja que per les raons que sigui, ara és més difícil trobar a les finals autors de cert nivell que abans, poc o molt, sempre hi era present. Aquesta vegada, a més, s’ha pogut detectar certa incomoditat per part d’entitats locals, en sentir que els organitzadors, la Federació Sardanista de Catalunya, les han tingut poc en compte. La part positiva, és que la proposta segueix funcionant i que la final que podrem veure al Tarragona presenta, a més les sardanes finalistes, l’estrena d’un espectacle que, com a mínim, crida l’atenció, combinant un esbart, una cobla i les cançons de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Només per això, ja valdria la pena ser-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada