dimarts, 10 de juny de 2014

Fins sempre, mestre!

[Un dos i seguit, 6-6-14]
La setmana passada començàvem el programa lamentant la mort de l’estudiós Lluís Subirana i avui, malauradament, tornem a constatar que el sardanisme està de dol. Dimecres ens deixava un dels personatges més apreciats en aquest àmbit: Tomàs Gil i Membrado, un músic que va endinsar-se en el món de la sardana ja gran, al voltant dels 40 anys, però hi va restar plenament implicat fins al darrer moment, quan va morir als 99 anys d’edat. Una etapa, amb tot, llarga i que va aprofitar de manera intensiva: escrivint més 1.300 sardanes (aspecte aquest que han destacat tots els mitjans que n’han parlar aquests dies), actuant com a músic a cobles i orquestres, arranjant per a altres autors, publicant música pròpia i aliena i, sobretot, repartint la seva vitalitat arreu del país.
Fa uns anys, va escriure una mena de llibre de memòries que és un testimoni interessantíssim d’una vida complicada, com la de molts dels seus contemporanis (la guerra, la postguerra...), digna d’una pel·lícula d’acció, d’amor, d’intriga i de moltes coses més. Experiències de tota mena, algunes de les quals de gran duresa, que no li van esgarriar el caràcter, afable com pocs, obert, generós... Unes qualitats que jo apunto, però que podrien certificar moltíssimes persones de tots els racons de Catalunya. I no només perquè a molts els va dedicar sardanes, com aquell que reparteix abraçades o petons, sinó perquè era feliç anant a tota mena d’actes sardanistes, viatjant quan calia, barrejant-se amb la gent i ballar... sí, ballar amb més de 90 anys, cosa que feia fins fa quatre dies.
Evidentment, jo no li envejo moltes de les coses que ha hagut de viure Tomàs Gil al llarg d’aquest quasi segle de vida, però sí aquestes ganes de viure, de crear música, d’estimar tothom i el seu país que anava exhibint a cada moment. A Tarragona, on aquella biografia que dèiem hi té uns capítols dramàtics i romàntics alhora, hi venia sovint, moltes vegades convidat pel Casal Tarragoní. Com feia tothora i arreu on anava, no es limitava a parlar amb els músics o les patums presents, de la manera més natural es  barrejava amb la gent, ballant alguna tirada, xerrant amb tothom qui podia, exhibint sempre amb orgull l’accent de la Terra Alta.
Fins sempre, mestre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada