dimarts, 9 de juny de 2015

Lideratge sense imatge

[Un dos i seguit, 5-6-15]

Fa unes setmanes, comentàvem la notícia que després de l'èxit del film “8 apellidos vascos” els seus productors preparaven una segona part centrada a Catalunya i on la sardana i la cobla hi tindran un petit espai, amb la participació de l'Agrupació Sardanista Continuïtat del Montgrí i la cobla Bisbal Jove. El que m’havia cridat l’atenció d’aquesta notícia que, evidentment, a més de curiosa, és positiva, és que, segons sembla, inicialment només estava prevista la participació, representant la cultura popular del país, de la colla castellera dels Minyons de Santa Cristina d'Aro. Es veu que algú els va fer veure que ja està bé que es vulgui representar una festa a l’Empordà amb castells, però, si us plau, que aquella també és terra de sardanes. I vull creure que també ho són moltes altres comarques del país.

Aquest fet treu a la llum un fenomen que molts veuen i pocs gosen expressar: que sembla que hi ha certa consciència més o menys generalitzada però prou important que diu que només hi pot haver una manifestació tradicional representativa del país i que és la que cal ensenyar a tot arreu. És a dir, que si potser aquí es feien sardanes, ara això ja ha passat de moda: actualment allò que “mola” són els castells i, a tot estirar, en alguns llocs, les jotes. Com si hi hagués una mena d’incompatibilitat.

Aquesta visió pobra de la nostra cultura contrasta amb les dades que s’han donat a conèixer aquesta setmana en el sentit que les entitats sardanistes i els ateneus lideren el rànquing de l'associacionisme cultural a Catalunya pel que fa al nombre de persones inscrites. Però, és clar, ja ho entenc: no estem parlant de participació efectiva, sinó d’imatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada