dimecres, 13 de gener de 2016

Una visió “connotada”

[Un dos i seguit, 8-1-16]

Alguns hem viscut els castells com a cosa pròpia des de sempre, perquè els hem vist de petits, sobretot quan seguíem el seguici amb devoció, encara que en aquella època, a més dels Xiquets, poca cosa més hi havia: el Magí de les Timbales, els Gegants i els Nanos, el Ball de Bastons... i para de comptar. Les coses han canviat molt i en clau positiva, evidentment, encara que potser, a vegades, ens atabala la proliferació d’entesos que han sorgit els últims anys. No és que ens sàpiga greu, és clar, però sí que he de reconèixer certa perplexitat davant d’un fenomen que es produeix, sobretot al voltant dels castells, sobretot perquè, fa uns anys, molts els miraven amb certa condescendència o, directament, els ignoraven.

Allò més positiu d’aquest esclat és, precisament, que se’n parla molt –massa, pensa més d’un- i això segurament ha fet que es conegui més i que s’apreciï amb prou coneixement de causa per part del públic en general. Sens dubte, això és el que falta en altres àmbits com la sardana i la cobla, cosa que no descobrim ara mateix, precisament, però sí que és un aspecte sobre el qual cal insistir-hi. M’hi ha fet pensar una entrevista que publica aquest mes la revista L’Avenç amb Jaume Ayats, musicòleg i actual director del Museu de la Música de Barcelona, qui reconeix que, fins no fa gaire, tenia una visió de la sardana que ell qualifica, benèvolament, de “connotada”, i que, més recentment, ha tingut l’oportunitat de conèixer de manera més completa i, per tant, apreciar els aspectes positius d’aquesta part de la cultura catalana. Una opinió autoritzada, sens dubte, però encara no prou representativa davant certes visions simplistes i acomplexades que encara es fan notar massa avui dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada