La guerra dels espònsors

[Un dos i seguit, 18-12-15]

El llarg i persistent període de crisi econòmica que estem vivint i que afecta, poc o molt, a gairebé tothom, també havia de fer-ho a la cultura popular i, és clar, a les entitats que promouen aquestes activitats. Des de fa massa anys acostumats al manteniment econòmic de les institucions, des dels ajuntaments fins a la Generalitat, amb les retallades tothom s’ha hagut d’espavilar.

Sembla que les fórmules tradicionals, prèvies a la fagocitació per part de conselleries i regidories de les festes populars, ja no serveixen i aviat s’ha vist que calia recórrer als patrocinis, les esponsoritzacions i similars. Cosa complicada, perquè la crisi també ha afectat aquesta via, però que, malgrat això, ha esdevingut imprescindible, en molts casos.

En aquest sentit, hem vist molts exemples amb resultats positius, però el cert és que els ajuts de patrocinadors no arriben a tothom de la mateixa manera. A l’hora de la veritat, les empreses que decideixen prestar suport a alguna activitat ho fan atenent criteris d’imatge, mai de distribució equitativa. Vull dir que reben ajuts aquells projectes que ja triomfen, és a dir, que poden aportar una rendibilitat de cara a la galeria al patró. Dit en poques paraules: és més fàcil rebre una subvenció si allò que fas està de moda i omples places a rebentar de públic. Rep aquell que menys ho necessita, en definitiva.

En tot cas, els intrèpids activistes culturals i festius insisteixen i, malgrat que el seu sector no sigui dels que estan de moda i que més surten als mitjans, alguna cosa aconsegueixen. La Confederació Sardanista de Catalunya, per exemple, recentment obtenia el suport d’una important marca de cerveses que, entre altres coses, ha facilitat que la nova “Guia de la Sardana”, presentada la setmana passada, sigui molt més moderna i atractiva. També és positiu que s’hagi lligat la col·laboració d’una empresa de brou prou coneguda i, tot cal dir-ho, són innombrables les batalles –algunes de guanyades-  que es desenvolupen a nivell local. Al capdavall, és la única opció, sembla, en els temps que corren.