[Un dos i seguit, 16-2-18]
Tots haurem sentit, alguna vegada, una d’aquelles sentències fruit de la
diguem-ne “veu popular” que ve a dir alguna cosa així com que “potser caldria
que tornessin a prohibir la sardana per tal que molta més gent volgués
ballar-ne”. Cal suposar, al marge de la ingenuïtat i la inexactitud de
l’afirmació, fa referència a la funció d’eina de resistència i d’afirmació de
catalanitat que va realitzar el fet sardanista durant molt de temps.
La veritat és que potser no seria gaire desitjable que es facin tantes
ballades com hi va haver en un moment donat, per molt que ens agradi aquesta
dansa. El problema més aviat és que, en aquella època, poca cosa més hi havia
que fos mínimament consentida pel règim, a causa del context, una societat
sotmesa a un règim dictatorial, cruel i despietat en general i de manera
singular amb tot allò que fos català.
Potser hauríem d’anar amb molt de compte amb aquestes afirmacions, ara que
altra vegada no només veiem les orelles al llop, sinó que aquest ja està fent urpades
i mossegades en forma de presos polítics, exiliats, desballestant la
Generalitat i amenaçant la llengua, persones i entitats. Ho fan els hereus dels
repressors d’aleshores i, tristament, amb la complicitat o el silenci d’altres
de suposadament “amics”.
Naturalment, el sardanisme segueix tenint clar quin és el seu lloc, però,
sortosament, actualment gaudim de la companyia d’altres àmbits ben forts dins el camp
de la cultura popular igualment compromesos amb el país. Ara bé, el millor
seria que mai més calgués escoltar o ballar La
Santa Espina com a símbol reivindicatiu, que els músics fessin sonar El cant dels ocells pensant en els
ostatges o que els castellers haguessin d’aixecar les seves construccions per
altra cosa que no fos el gaudi propi i dels aficionats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada