dijous, 22 de febrer de 2018

Les orelles del llop

[Un dos i seguit, 16-2-18]

Tots haurem sentit, alguna vegada, una d’aquelles sentències fruit de la diguem-ne “veu popular” que ve a dir alguna cosa així com que “potser caldria que tornessin a prohibir la sardana per tal que molta més gent volgués ballar-ne”. Cal suposar, al marge de la ingenuïtat i la inexactitud de l’afirmació, fa referència a la funció d’eina de resistència i d’afirmació de catalanitat que va realitzar el fet sardanista durant molt de temps.

La veritat és que potser no seria gaire desitjable que es facin tantes ballades com hi va haver en un moment donat, per molt que ens agradi aquesta dansa. El problema més aviat és que, en aquella època, poca cosa més hi havia que fos mínimament consentida pel règim, a causa del context, una societat sotmesa a un règim dictatorial, cruel i despietat en general i de manera singular amb tot allò que fos català.

Potser hauríem d’anar amb molt de compte amb aquestes afirmacions, ara que altra vegada no només veiem les orelles al llop, sinó que aquest ja està fent urpades i mossegades en forma de presos polítics, exiliats, desballestant la Generalitat i amenaçant la llengua, persones i entitats. Ho fan els hereus dels repressors d’aleshores i, tristament, amb la complicitat o el silenci d’altres de suposadament “amics”.

Naturalment, el sardanisme segueix tenint clar quin és el seu lloc, però, sortosament, actualment gaudim de la companyia d’altres àmbits ben forts dins el camp de la cultura popular igualment compromesos amb el país. Ara bé, el millor seria que mai més calgués escoltar o ballar La Santa Espina com a símbol reivindicatiu, que els músics fessin sonar El cant dels ocells pensant en els ostatges o que els castellers haguessin d’aixecar les seves construccions per altra cosa que no fos el gaudi propi i dels aficionats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada